La selecció espanyola de bàsquet femení s'ha proclamat campiona d'Europa de forma brillant. Liderades per la mallorquina Alba Torrens, i sota la batuta d'una incombustible Laia Palau, que segueix sense aclarir quin serà el seu futur, les noies que entrena Lucas Mondelo s'han mostrat incontestables quan ha arribat la fase decisiva del campionat que s'ha disputat a la República Txeca.
Un nou èxit incontestable per a un conjunt que s'ha acostumat al podi. Ors als Europeus d'aquest 2017 i el 2013, plata olímpica a Rio l'any passat, al Mundial de Turquia del 2014 i a l'Europeu d'Itàlia del 2007, i bronzes al Mundial del 2010 i Europeus del 2003, 2005, 2009 i 2015. Són 14 anys d'èxits pràcticament ininterromputs. Uns èxits on també hi ha tingut pes la mataronina Núria Martínez. Una bogeria.
Un palmarès absolutament descomunal, res a envejar amb el que ha sumat la selecció masculina durant el mateix periple. Però, és clar, elles no són la mal anomenada ÑBA. I això vol dir que aquesta setmana se'n parlarà, també se'n faran reportatges sobre Torrens, Palau i Lyttle, i ja està. D'aquí a una setmana ja ens n'haurem oblidat completament. Fins que tornin a guanyar una nova medalla el curs vinent.
En aquestes condicions, i un bàsquet estatal pràcticament semiprofessional, on només hi ha 2 equips que poden competir mínimament per Europa, que ha vist com en l'última dècada han desaparegut referents com la UB Barça o el Ros Casares, sembla pràcticament un miracle que cada estiu arribin aquests èxits.
No és un miracle, és l'excel·lent treball que es fa als clubs i amb les noies en categories de formació, malgrat que sigui una feina que no té visibilitat i que a penes rep el suport que realment es mereix.
Potser ja començaria a ser hora que féssim un seguiment tot l'any, com es mereixen, i no només durant una setmana cada estiu.
