El passat diumenge acabava la temporada dels esports d’equip, que ha estat ben satisfactòria a la nostra ciutat amb cinc ascensos, i l’afició mataronina esperava amb anhel posar-hi la cirereta amb l’ascens del CE Mataró a 1a Catalana. I el Municipal del Centenari va registrar la millor entrada en una competició esportiva a la ciutat d’aquesta temporada.
Fa uns anys el Girona estava a 1a Catalana, per sota del CE Mataró. A Montilivi aleshores hi anava ben poca gent, quan aquí amb l’equip groc-i-negre a 3a i a 2a B, el camp s’omplia. Però en el moment en què l’equip va anar cap amunt l’afició va ressorgir i ara ja tenen l’equip a 1a Divisió, i en canvi aquí es va anar cap avall i l’afició va desaparèixer. La majoria de gent deixa de “sentir els colors” quan l'equip va malament. El partit de promoció contra el Valls, era una bona ocasió perquè els aficionats tornessin i ho van fer. La llàstima va ser que la festa no pogués acabar amb celebració, ja que el CE Mataró no ha pujat.
L'ascens es va començar a escapar en el partit d’anada d'aquesta promoció quan l’equip groc-i-negre va haver de jugar més d’una hora amb un jugador menys. Tot i això, per ocasions, hauria pogut guanyar, perquè el Mataró va jugar per fer-ho, però va acabar rebent el càstig, totalment immerescut del segon gol, en el temps afegit.
El diumenge, la primera part va ser calcada a la de Valls. Primer gol local i després empat visitant a la mitja hora. Però la segona va ser ben diferent. Mentre l’equip d’Alberto Encinas a Valls va jugar a guanyar, aquí l'equip tarragoní (que, tot s'ha de dir, va defensar molt bé), va fer una exhibició sensacional de pèrdua de temps.
I com que ens va semblar exagerat ho hem calculat. Dels 49 minuts “disputats” de la segona part, la pilota només va estar en joc durant 27 minuts. No cal dir qui es va dedicar a perdre temps. Per exemple, després de la més clara ocasió del Mataró al voltant del quart d’hora, el joc va estar aturat durant més de tres minuts. Qualsevol topada deixava un jugador visitant "ferit de guerra", aixecant-se després d'un minut com si res. El porter va perdre mig minut cada vegada que treia de porteria, i cada vegada que hi havia un fora de banda al costat dret de l’atac venia un jugador de l’altre costat amb tota la parsimònia, perdent també mig minut. I no passa res. Com es diu habitualment “esto es fútbol”...
I tothom coincideix en l’apreciació que alguna cosa s’ha de fer... però no es fa res.
