Fa cosa d'un mes, a la taula del costat d'una terrassa, un bon amic seu em feia partícip que enguany seria un any encara millor per a l'Albert Ramos. Un amic seu, en una terrassa, com qui parla del temps, la corrupció o el Barça. Costa de ponderar la importància que té que un mataroní sigui el 19è tennista del món. És gros, es miri com es miri. Fa 25 anys la ciutat es fregava els ulls per una victòria d'en Burillo sobre el Becker al Godó.
La setmana passada, fent forat, buscàvem com seguir els jocs d'un torneig quasi immaculat a Montecarlo. Només una bèstia com en Nadal l'ha pogut apartar de la victòria. Quina animalada, l'Albert!
Passa amb Ramos, a Mataró, que li ha tocat de conviure amb un altre equip sonat, que aquest cap de setmana pica a la porta de la màxima competició europea sense complexos, com són les noies de La Sirena. Si això no hagués passat, si no haguessin coincidit en el temps, potser pararíem tots plegats encara més atenció a l'Albert, que es mou amb la mateixa naturalitat a l'exclusiva pista monegasca com al Tennis Mataró, allà a Can Quirze.
L'Albert és, a més, com raja. Humil. En els tres anys d'encanteri i ascens meteòric que duu no ha alçat mai un predicat per sobre del subjecte i sempre ha semblat ben aposentat, tocant de peus a terra. Cansa la cantarella de l'explosió tardana i la pedra picada, però no deixa de ser certa. I té un regust especial que sigui als 29 anys quan se situa amb més singularitat en un aparador tan competitiu com és el del tennis professional. I ara que estem en temps de terra batuda ens toca gaudir. Gaudir del seu progrés. De la seva constància.
Seria bo que a l'Olimp del nostre esport actual hi féssim un lloc ben gran per a l'Albert. Se'l mereix i manté el somriure concentrat que l'ha dut fins aquí. Hi ha detonacions per temps. Que segueixi ben encesa la metxa.
