Em va fer il·lusió dissabte passat tornar, després de força temps, al Teresa Maria Roca, ja que el partit prometia. Per a molta gent aliena a això de l'esport local en general i de l'handbol mataroní en particular, li pot sorprendre que es consideri especial un partit contra el Balonmano La Roca. Però per a la majoria dels que hem après a jugar a aquest esport a l'equip groc-i-negre, el partit contra els "roquerols" sempre té tints especials.
No és que el túnel de Parpers sigui el connector entre dues entitats amb una rivalitat històrica, ni molt menys. Però La Roca és, per pes històric, un equip gran d'handbol que, a més a més, és el que tenim més a prop. Pels capgrossos que juguen a handbol no hi ha zona del país més visitada que el Vallès. I aquest, en l'esport en què no es pot entrar a l'àrea, té una segona capital en aquest poble. La resta de societat coneix La Roca pel Village aquell. Nosaltres hi hem jugat tota la vida.
Feia temps que no podia veure un Mataró-La Roca i vaig fer cap al pavelló. De la mateixa manera que hi vaig entrar amb certes ganes en vaig sortir destrempat. I no només per la derrota. Més de la meitat del públic era vallesà i en l'ambient, sincerament, no s'hi notava pas res d'excepcional. No ha de ser una "bombonera" i mai hem estat un públic esverat. Però carai...
D'aquest "nou" Mataró no en puc parlar bé, perquè sempre va estar per darrere i no ens va ensenyar gran virtut en el joc. Es va mantenir al matx per les fuetades de coratge d'alguns jugadors, però no va tenir cap opció davant un rival amb menys catàleg però més ofici.
Tots els projectes mereixen marge i un mecanisme amb tantes peces noves encara més. Però dissabte vaig baixar La Riera just quan plovia pensant que de la mateixa manera que amb el pas del temps et canvia la vida, aquell Mataró-La Roca no havia tingut res a veure amb els que recordava.
