L'inici proper de la pràctica totalitat de temporades esportives ens retorna, a tots, al món real després d'un estiu especial com ho és cada any de traspàs per a aquells a qui ens agraden els esports.
La celebració dels Jocs Olímpics és el particular festival esportiu en el qual, a l'aparador mediàtic, hi veiem força més diversitat que no pas al mono tema cíclic en el que a casa nostra, encara, es concep l'esport. Els Jocs passen cada quatre anys i també ens passen massa de pressa i ja semblen llunyans de tot, tant els bons com els mals moments, els rècords, les victòries i els protagonistes.
De la mateixa manera que prendríem mal si tot l'any fossin Santes o ens engreixaríem massa si cada dia fos Nadal, els Jocs basen el seu encanteri en l'excepcionalitat que suposen, però potser tots plegats podríem aspirar a aprofitar aquesta alenada de diversitat que imprimeixen a l'esport. Seria allò que en ciclisme o motociclisme en diríem anar a rebuf. Per què no provem d'anar a rebuf olímpic?
Ara que comença l'Olimpíada de Tòquio, per què no ens revoltem contra la programació televisiva i fem mans i mànigues per seguir alguna competició de judo, en directe o per internet? Si vam vibrar amb el rugbi a 7 femení, per què no anem un dia a veure'l jugar? Si vam fer ganyotes quan van eliminar les noies del waterpolo, per què no baixem un cop al mes a animar-les quan juguen a casa? Si a l'Estadi d'Atletisme s'hi fan competicions estatals, per què no hi anem a veure els atletes? Si ens agrada l'esgrima, seguiríem l'europeu de l'any vinent?
El mantra que els Jocs són l'única possibilitat de seguir un esport o l'altre, no s'aguanta en l'era dels streamings per internet i les xarxes socials. Si tant ens han agradat els Jocs, per totes aquestes joies que tenen, busquem també els petits tresors de cada any. Que n'hi ha. Que ens estan esperant.
