Cal impugnar un partit de categoria aleví on el rival ha comès alguna irregularitat, i guanyar “als despatxos”? Aquesta és una gran pregunta que es pot respondre des de diferents punts vista, però que la conclusió que n’hem de treure és que les trampes no s’han d’acceptar, si el que volem és educar als més petits.
Així és com eduquem els nanos en l’esport? M’he fet aquesta pregunta arran d’un fet real de la passada jornada. L’equip del meu poble va impugnar un partit que havíem perdut per un gol, per alineació indeguda de jugadors rivals.
La pregunta és: quina lliçó n’extreuen els xavals? Que si no guanyes un partit a la pista hi ha “mecanismes” per revertir el resultat? Això és una sobreprotecció dels nois i el missatge que reben és que la victòria és l’únic que importa. També que els seus entrenadors arribaran on ells no arribin. L’esport no hauria de ser això.
Però hi ha una altra pregunta: ha de sortir feliç i victoriós (que no és el mateix) l’equip que fa trampes conscientment per guanyar sigui com sigui? ¿No s’ha de denunciar el comportament de qui ensenya que l’important és guanyar per damunt de les normes? I, sobretot, quin missatge entenen els nois de 10 anys que veuen que els han pres el pèl?
La resposta és fàcil: la pròxima vegada haurem de fer trampes, o no ens en sortirem.
Felicito el meu club per denunciar els fets. No per guanyar, que ja deia Kipling al famós poema “If” que la victòria i la derrota són la mateixa mentida. Els felicito perquè tolerar les trampes porta al que veiem massa sovint als diaris. I perquè les trampes, després de la violència, són el pitjor enemic de l’esport i de la societat.
Us animo a qué, si veieu trampes, les denuncieu. No per guanyar un partit, sinó per guanyar un món millor.
