Aquesta setmana hem estat testimonis, un cop més, d’una manifestació pacífica de magnituds mai vistes. Una votació impugnada que ha estat contestada per la gent expressant-se de manera multitudinària. Més de 2,3 milions de persones van anar a votar ––per molt que alguns diguin que no era un vot– amb diferents signes, el més majoritari a favor de la independència de Catalunya.
Però els polítics contraris a aquesta consulta impugnada, han actuat com el fanàtic del futbol que no vol veure que el jugador del seu equip estava en fora de joc. Com l’analista arbitral que sap que des de la seva cadena li demanen que digui que era penal. No han analitzat el “perquè de tot plegat”, que diria el Quim Monzó.
És la miopia del que no vol veure-hi més enllà. Del que sap que no té raó, però ha de dir allò que se suposa o que li manen que ha de dir. És el mateix que passa habitualment a les tertúlies futbolístiques, on normalment ja saps el què diran els tertiulians de cada bàndol abans que comencin a parlar. Ara que, ben mirat, crec que he vist més tertulians esportius parlant bé de l’equip rival, que polítics sortint-se del guió previst! Preocupant.
I mentrestant, el món de l’esport seguirà entrant i sortint de manera tangencial en aquest procés. Un dia es parlarà del potencial de les seleccions esportives catalanes, l’endemà els contraris posaran la por al cos dient que el Barça no podria jugar la Lliga espanyola, algú comentarà si els jugadors haurien de mullar-se més o menys, que si aquest o l’altre no hauria d’haver anat a votar...
I és que l’esport no es pot quedar fora d’aquest debat central a l’agenda política del nostre país. Un debat en el que m’agradaria veure-hi més fair-play, i que alguns acceptin que alguna vegada el seu equip també perd perquè ha jugat malament. No sempre cal parlar de l’àrbitre.
