No he estat mai un entès en hoquei. Mai. Sempre he trobat que se m’escapava alguna cosa quan l’he anat a veure. Per televisió, i que em perdonin, crec que és el pitjor esport de tots o, si més no, el que hi perd més. En directe em sembla elèctric i intens i pel que m’expliquen darrerament hi ha novetats en el reglament que encara en volen accelerar les revolucions. Em sembla genial. Els explico això per entendre que no he estat mai un aficionat fidel a l’hoquei de casa nostra, però que en canvi els cops que hi he anat m’ho he passat d’allò més bé... L’esport en directe té una cosa única. Per molt que entre mòbils i televisions la gran massa s’entesti en negar-ho.
Sense seguir-los gaire, doncs, em va alegrar saber que l’hoquei havia tornat a dalt de tot. A l’OK Lliga. Quan ho vaig saber era lluny de Mataró però com a tot bon aficionat a l’esport local ho vaig celebrar. Perquè l’hoquei i la ciutat tenen una relació històrica i prolífica que algun cop m’havia fet por que es trenqués. Qui no té un familiar que no li hagi explicat algun cop els partits i els robatoris contra el Reus? I els partits de Copa d’Europa? I aquells dies al velòdrom? O el naufragi de la inauguració de l’actual pavelló? Hoquei i ciutat –i encara més hoquei i Cirera, ara– formen un matrimoni d’aquells que potser ha passat èpoques sense intensitat però sempre han mantingut l’amor. Potser ara ja és hora de tornar-nos a estimar. El primer equip torna a ser a dalt i la seva no serà una lliga fàcil, segur que no. Toca que la ciutat cuidi els seus màxims exponents esportius.
I que l’aficionat curiós passi els dissabtes al matí a la piscina veient waterpolo i els vespres hoquei –i a mig camí futbol, handbol i tot el que calgui. Caldria re-fomentar el sentiment de pertinença a tots aquests clubs i equips amb el nom de la nostra ciutat i sobretot aquells fets com l’hoquei, a base de feina i planter, des de baix fins a dalt. Jo, quan pugui, aniré a Cirera a veure’ls. Facin el mateix. Veuran com val la pena.
