La foto que acompanya aquest article és de fa dues setmanes. En Sergi i en Jaume Tomé, dos germans, mostren la Copa Federació que el seu equip, el Joventut Handbol Mataró Atlètic, acabava de guanyar. La mostren com a capitans, com a guanyadors i també com a jugadors d’aquest equip. I la mostren ells dos perquè, després de guanyar aquest títol –desenganyem-nos, de prestigi dubtós– tots dos deixen de jugar a handbol. Molts no ens ho acabem de creure i seguim apostant a què apareixeran algun dia al Teresa Maria Roca i correran com els que més. Però ells diuen que pleguen.
Els dos germans Tomé són un exemple idiosincràtic del que ha de ser el denominat “esport popular”. Tots dos acumulen més de dues dècades de dedicació a aquest esport i va arribar un dia, quan ja no jugaven, que es van engrescar amb això de formar un tercer equip sènior del club. Un equip on tots els que no eren ni prou bons per jugar al primer ni prou joves per jugar al segon es reunien, entrenaven, jugaven i molt sovint guanyaven. I el més important. S’ho passaven bé. Ens ho hem passat molt bé.
Els Tomé se’n van però l’equip continua. Es va decidir, com marquen els cànons d’un bon equip social: a taula i amb cervesa. Que la setmana passada acabessin guanyant una Copa no és més que l’anècdota, que una cirereta. L’important és el camí i aquest passa, precisament, per passar-ho bé. Fora de la pista, una colla d’amics. A dins i quan pita l’àrbitre, un equip d’enemics del rival. El primer cop que vaig jugar amb una samarreta del Joventut Handbol Mataró –com a tal, no una de les de cotó primerenques– el meu entrenador era en Sergi Tomé.
El primer cop que vaig anar a veure un partit dels “bons” del club, era un cadet on hi jugava en Jaume. Quan vam dir de fer l’Atlètic, ja hi eren tots dos. Se us trobarà a faltar. Gràcies, nois!
