Feia setmanes que els jugadors del Barça no tenien ganes, que ja ho havien guanyat tot i no estaven motivats, que era un final de cicle i que s’havia de renovar la plantilla i deixar marxar alguna de les vaques sagrades. És cert que el Barça ho ha guanyat tot en aquests últims anys i que l’equip davant el Valladolid o no surt igual de motivat que davant el Madrid, que el joc que s’estava fent no era el mateix que el de l’era Guardiola i que potser en Messi estava sent una mica més humà del que ha estat aquests darrers anys. Però la gran veritat és que el Barça no era Barça perquè faltava una peça clau en el seu onze inicial, Andrés Iniesta.
El Barça del triplet i de les sis copes no hauria estat possible sense el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, i és aquell dia i amb aquell gol que comença la llegenda de l’equip de Pep Guardiola. El joc de toc sense Iniesta i Xavi no s’entén, i si només juga un d’aquests dos el joc blaugrana se’n ressent i el més perjudicat de tots és Messi, l’argentí és l’estilet de l’esquema culer, però si no hi són els dos petits de mig camp, l’astre de Rosario rendeix per sota del seu nivell habitual, ja que ha de baixar a mig camp a generar joc i l’atac blaugrana es queda orfe.
Aquest estil dels petits i Messi a dalt és el que ha fet triomfar el Barça i és com ha de jugar l’equip, aquests jugadors sempre han jugat igual i canviar el xip ara és impossible. Iniesta va avisar a la roda de premsa abans del partit que, ‘per guanyar a Madrid hem de ser valents’ i el Barça, més que mai, dit i fet, el dia del clàssic Iniesta, Xavi i Busquets van dominar la medul·lar i Messi va ser letal. El de Fuentealbilla juntament amb l’argentí van ser els millors, i és que el vuit del Barça és, sense cap mena de dubte, el segon millor jugador del món i un professional de cap a peus. Pocs dies després de superar una tragèdia familiar es va posar l’equip a l’esquena i amb la seva màgia i destresa va tornar a portar al Barça a l’Olimp. Moltes gràcies Andrés i ànims a tu i a la teva família.
