La setmana passada va ser “setmana d’exàmens”. Fa temps que és habitual que els més joves faltin a entrenaments –fins i tot setmanes senceres– perquè han d’estudiar. Als que som una mica més grans això ens sorprèn, ja que hem passat per això abans i ho hem pogut compaginar... no sense problemes, però sí amb organització i sobretot motivació. Mens sana in corpore sano.
Interessat en el tema, he buscat estudis que parlessin sobre compaginar estudis i esport, i tots els que he trobat apunten als diferents beneficis de l’esport per a l’estudiant. No n’he trobat cap que digui el contrari. I no parlo de fer esport d’alt rendiment (que també és compaginable, com ho fan a les Universitats americanes o al CAR) sinó que parlo d’esport de manteniment, de diversió, de fer amics, de cultivar valors, d’aprendre a jugar i a competir.
Com que no m’agrada donar la culpa als més joves, només em queda pensar que la situació actual de la de fa uns anys és diferent. Tots ho sabem. Vivim a l’era “de la distracció”. Actualment vivim amb diferents “inputs” constants i ningú ha rebut cap manual d’instruccions. Els estudiants d’ara han d’estudiar de la mateixa manera que abans (els plans d’estudi són pràcticament idèntics), però ¿som conscients que abans una de les poques distraccions era que algun company/a et digués d’anar a fer un cafè?
La passada setmana Dòria Llibres va acollir una taula rodona amb Jordi de Manuel, Xesco Espar, Ricard Torquemada, moderada per Josep Maria Sans. Els quatre havien estat jugadors d’handbol, i d’això es coneixien, però van parlar de mil i un temes. Un dels que em va cridar més l’atenció és que parlant sobre la cerca de feina, van dir que actualment els responsables de recursos humans prioritzaven els candidats que haguessin fet esport o estat en algun agrupament escolta. Juguem?
