Quan els que llegeixin aquestes línies hagin vist el títol, hauran pensat: “aquest ja vol tornar a parlar del somni de la independència”. Doncs no -tot i que ja m’agradaria, no fos cas que alguns pensessin que ja se’ns ha oblidat-, avui volia parlar del somni esportiu d’un poble. L’altre dia quan el CE Mataró va perdre per 3-2, al camp d’un equip amb nom de torneig de futbol sala d’estiu, com és l’Equipo Ja, a la nostra web va sortir un comentari on es deia que semblava lamentable que l’equip principal d’una ciutat de més de cent mil habitants perdés amb un equip com aquest.
Però hem de tenir clar que els equips arriben fins on se’ls dóna suport i jo diria que el CE Mataró, ara mateix, és l’equip d’uns pocs que van al camp i que fan costat a un esforç molt important de la seva junta directiva, que ja faria només amb què un de cada cent mataronins anés al camp. Però aquí hi ha molta gent que sap oblidar els colors que deia estimar.
Fa uns anys l’equip de bàsquet del mateix CE Mataró, que havia arribat a estar a l’elit estatal i era l’orgull de la ciutat, ja va haver de renunciar a continuar per falta de suport ciutadà. I arribem on volia anar. L’exemple de Bordils, un poble petit del Gironès que, amb el suport dels seus menys de 2.000 habitants, ha situat el seu equip d’handbol a la Divisió de Plata Estatal, una categoria molt costosa per culpa dels desplaçaments. Ara, Bordils apareix al mapa esportiu, i surt als mitjans de comunicació.
Els jugadors no cobren, però el Pavelló “Verd-i-Blanc” quan juga l’equip és una autèntica olla de pressió i de moment no han perdut cap partit a casa i s’han situat en zona d’ascens a Lliga Asobal. És el somni de tot un poble fet realitat! Però aquí a Mataró, on també n’havíem tingut, els somnis esportius col·lectius, em sembla a mi, que ja fa temps que se’ns van acabar... i és una llàstima perquè els somnis ajuden a tirar endavant.
