El cap de setmana passat una altra medalla va venir cap a la nostra ciutat, de la mà de Gàlia Dvorak que, després dels èxits de juvenil, quan fou campiona d’Europa individual i subcampiona mundial en dobles, ara s’ha penjat la medalla de bronze en dobles al Campionat d’Europa absolut.
En aquests campionats, el tennis taula espanyol s’ha pogut vanagloriar d’una col·lecció de medalles que els han arribat de mans d’una mataronina nascuda a Ucraïna, d’una sabadellenca i d’una xinesa nacionalitzada. És un exemple més d’on ve el nivell de l’esport espanyol.
Cal recordar que els darrers títols mundials han arribat del waterpolo femení, amb majoria de jugadores catalanes, entre elles les mataronines Roser Tarragó i Marta Bach, i més recentment en hoquei patins amb nou jugadors catalans dels deu de l’equip. Abans els de futbol, bàsquet i handbol també comptaren amb un pes català molt important, molt per sobre del que correspondria per població.
A l’esport espanyol, deixant a part algunes excepcions, sempre s’ha confiat més en els diners per importar, que no pas en el treball amb la base, com ho demostra l’observació dels jugadors formats a casa que hi ha als diferents equips de la 1a Divisió de futbol. Per davant el Barça amb 17, l’Athlètic de Bilbao amb 16 i la Reial Societat amb 15. Per sota Almeria amb 1, i Granada, Getafe i Elx... amb zero!
No cal dir que aquests dies al nostre “país petit” es parla molt de la relació amb el “país gran”, i fins i tot les “majories silencioses” de vegades obren la boca per dir que Catalunya no seria viable separada d’Espanya. Però el que està ben clar és que, en l’esport, solets aniríem ben sobrats i, com en altres aspectes, si ens volen tenir lligats és perquè els convé molt.
