No cal dir que la Via Catalana va ser tot un èxit, i ens va omplir d’orgull a molts catalans, en veure l’esplèndida organització d’un esdeveniment tan complex, movent un nombre enorme de persones i sense que hi hagués cap tipus d’incident. Però potser el que es va
trobar a faltar va ser algun suport més fort per part d’esportistes de renom.
Ja fa temps un jugador d’hoquei patins, Miquel Masoliver, va decidir dir no a la selecció espanyola i va ser amenaçat de no poder jugar a la lliga estatal. Oleguer Presas també va negar-se a anar a una convocatòria de Luís Aragonés i va ser molt criticat. Fa poc la waterpolista mataronina Roser Tarragó va ser “massacrada” a les xarxes en lluir una estelada, i aquesta setmana ho ha estat la nedadora de sincro Ona Carbonell per dir que, ‘si hagués d’escollir, triaria Catalunya’. Tot plegat, fa que molts esportistes d’alt nivell (de fet aquests, sobretot els futbolistes, estan ficats en un negoci i... “la pela és la pela”) s’ho pensin molt a l’hora de donar suport al procés de sobirania, tot i que sovint hagin jugat amb la selecció catalana. Això sí, alguns van anar a donar suport a Madrid 2020. Allà ells...
Tenen por de perdre el seu dret a jugar amb Espanya i no poder anar a jugar mundials amb la “roja”? Possiblement, però també en Juanjo Puigcorbé o en Dyango tindran més problemes per trobar feina més enllà de l’Ebre, i han donat el seu suport al procés, en el qual tot el que es demana és una cosa com el dret a decidir el nostre futur.
I aquí el nostre futur esportiu quin és? Doncs anar pensant a refer les competicions, pel que pugui anar venint. Ara mateix no tenen sentit les categories estatals de segon nivell, que són una autèntica ruïna. I en molts esports ja ni les més altes. S’hauria d’anar a lligues europees, potser de diversos nivells en alguns esports... i per sota ja les lligues catalanes. Anem fent via!
