El debat a les cafeteries i els bars va els darrers dies de milions. Els milions d’aturats ja formen part del paisatge habitual, els milions que el Rei deixa a la filla o aquell que dóna a aquell altre duren mig dia d’actualitat. Els milions dels quals es parla darrerament és els que costa al Madrid un jugador gal·lès –que és espectacular, per cert!– i al Barça un de brasiler. Els que cobra un tenista, un golfista o una estrella de la NBA.
Com sempre aquí la tertúlia és quelcom tan rupestre com que si ets d’un equip trobes que el que ha pagat el teu club és just i l’altre desmesurat i els teus companys de taula pensen exactament a l’inrevés. Que amb la que està caient parlem amb lleugeresa de milions i milions diu força de l’anestèsia que compartim com a societat. Però fins i tot acceptant que els jocs entre tants zeros sigui quelcom que puguem circumscriure a l’àmbit esportiu, sense que una certa ànima moral ens caigui als peus, el mateix món esportiu ens ha dibuixat diferències abismals.
Per exemple, que dilluns tots corréssim a agrair a Fernando Alonso que hagi “salvat” l’Euskaltel, l’equip ciclista perquè ha posat 6 milions sobre la taula. O el panorama de l’handbol a Espanya, per exemple. On mentre el Barça fitxa Karabatic i Lazarov –dels millors primeres línees del món– mentre l’Atlètic de Madrid es desfà i tot l’handbol estatal queda a anys llum dels blaugranes. És qüestió de milions tot l’esport? Sí.
Perquè les televisions els paguen, perquè els patrocinadors paguen per sortir a la televisió, perquè nosaltres paguem per la televisió. Per tant, pot ser que acceptem tots plegats que l’esport és dins una bombolla. Que no deixa de ser l’expressió més pornogràfica de tot un sistema econòmic. Que hi ha rics i que hi ha pobres i que, com sempre, és força més fàcil ser dels primers que dels segons. I així, dins la bombolla, posem-nos-hi còmodes i visquem la temporada que comença.
