Estant com estem en mes de juliol i havent de lligar actualitat i esport no se m’acut altra cosa que tornar a la bellesa lírica del ciclisme representat en el Tour, un producte comercialment perfecte que “ven” a la perfecció un esport que la resta d’any malviu mediàticament allunyat de les primeres planes que la canícula li reserva.
Pel Tour, mitjançant el comandament a distància, hi acaben passant des de les ments retòriques que no hi veuen res, al despistat que el pren com el documental de marsupials i l’utilitza sols per a la migdiada, passant per aquells que en menor o major mesura se’n senten interessats o directament devots. El Tour és un dels clàssics del juliol. En certa mesura com els ‘Encierros’ de San Fermín, que amorren a la televisió milers de persones que a partir del ‘riau riau’ es converteixen en perfectes desconeixedors del món que deriva de la tauromàquia.
I en aquestes tenim un Tour que superada la primera setmana ens ofereix un guió esperat amb Froome al capdavant però sobretot una sorprenent imatge de l’omnipotent Sky deixant sol al sud-africà en la segona etapa dels Pirineus. Allà, per un dia, va semblar que tornava l’imprevisible, que podia tornar el ciclisme no totalitzat per un equip com l’anglès, que el Tour podia tornar a tenir suspens, a tenir alguna mena de bellesa. Al final res. Quasi res. A veure el que queda.
Al cap i a la fi, el que es recorda del Tour, el que és un clàssic de juliol, són aquelles etapes imprevisibles i inesperades, els campions errants, els caiguts en desgràcia, els que van caure, els que van morir, els que se’ls enyora. Aquella etapa de terra molla, aquella escapada inesperada, aquell heroi que se’n va anar i aquella solanada que va estabornir tothom.
El Tour pot anar evolucionant com a mercaderia i abolint els moments que el fan especial; és tendència generalitzada. Però tant ens és. Seguirem al sofà, esperant algun instant d’aquests, algun encanteri. Una espurna, un mallot groc i un altre a topos. Vive la grande boucle!
