La primavera ciclista ha eclosionat amb gran força. Quan aquesta opinió es publica s’han corregut ja dues de les tres clàssiques de Les Ardenes i la París-Roubaix també és història. Parlar però de ciclisme aquest 2013 i durant aquests primers mesos duu enguany un imperatiu: el de parlar de Miquel Poblet. El considerat com el millor ciclista català de tots els temps –condició que sols el ‘Purito’ li podrà discutir, quan es retiri– va morir fa tres setmanes. I molts encara no deuen saber ni qui era. Poblet va destacar sobretot com a esprínter, amb 214 victòries com a professional, i va ser el primer i únic ciclista català que va vestir el mallot groc de líder del Tour.
Miquel Poblet va aconseguir un total de dues-centes catorze victòries com a professional. Les més destacades són dues Milà-Sanremo, la clàssica per excel·lència, vint etapes del Giro, tres del Tour i tres de la Vuelta. El mateix any que ens quedem sense el gran referent de les clàssiques ciclistes, per més inri, seguir per televisió l’espectacle únic que són les clàssiques primaverals de primavera s’ha convertit en una odissea desagradable.
El canal Eurosport ja és sols cosa d’Imagenio i Televisió Espanyola considera que Teledeporte és més digne de retransmetre tennistes de poca solfa que els millors ciclistes del món en l’èpica única de les llambordes, els ports pronunciats com el Cauberg o el final únic de la Fletxa Valona –que l’any passat va guanyar Purito, per cert. Després quan arribi el Giro, Esport3 ens el retransmetrà amb el duet Arcadi Alibés i Àngel Edo destrossant el català i amb el Tour la televisió estatal ens tornarà a deleitar amb paisatges únics.
I llavors molts diran, de què coi es queixava aquell? Doncs exactament d’això, del reduccionisme al que se segueix sotmetent el ciclisme a casa nostra. Un reduccionisme pel qual sols existeixen les grans voltes. Un país que seguirà ignorant qui era el gran Miquel Poblet.
