Ja em perdonaran però duc la mosca rere l’orella. El Futbol Club Barcelona i al seu capdavant el seu President sapastre han decidit fer marxa enrere en el que havia de ser un dels projectes estrella del seu mandat, la creació d’una Grada d’Animació al Camp Nou. Sabran vostès, si hi han anat, que el Camp destaca per tres àmbits: per ser el més gros d’Europa, perquè s’hi veu el millor futbol del món i perquè s’hi anima poc o poquíssim. La casuística i els motius no em són sobrers, però tampoc crec que siguin el quid de la qüestió d’aquesta opinió. El que la detona és la reacció mediàtica a l’anunci de la supressió.
Resulta que ara per voler anar a un recinte esportiu i cridar i cantar enlloc de callar, i saltar i botar enlloc de seure, i animar enlloc d’exigir... resulta que ara per tenir aquesta actitud –li poden dir immadura, jovenívola, diguin-li com vulguin– resulta que per ser així ets un violent. Ras i curt, inferència feta. La violència sovint s’ha infiltrat en el món de l’animació esportiva, correcte, però per això hem de disparar al “bulto” i donar a tot jove amb anhel impetuós de fanàtic la presumpció de violència?
Em considero encara jove i quan vaig un recinte esportiu procuro ser útil a qui estigui jugant. M’esvero, crido, dic coses que no diria i sovint acabo passant-ho d’allò més bé, esllenegant el partit per davant i per darrera, vivint-lo des del bar i fins a casa, perquè ser-ne d’això –fanàtic– és precisament això: viure l’esport. Si neguem la major i decidim que tots aquells aficionats actius –per diferenciar-los dels passius– són violents, cometrem un doble error. En primer lloc el Camp Nou seguirà sent un lloc amb la tercera especificitat de semblar el Liceu. En segon, ens estareu dient, a no pocs que en les nostres vides hem practicat o practicarem la violència, que no hi cabem a l’esport. I no sou absolutament ningú per dir-ho això.
