Està clar que vivim en un món ple de corrupció i aquesta esquitxa, i molt, el món de l’esport, com per exemple l’escàndol que s’ha sabut aquesta setmana quan l’Europol ha desmantellat una xarxa de compra de partits de futbol, o com el desemmascarament de tot un ídol com el ciclista Lance Armstrong, guanyador de set Tours.
Ell mateix en les seves declaracions posteriors diu que el fonamental és guanyar i que s’ha de fer com sigui, i confessa que ho feia utilitzant un “còctel”, com diu ell mateix, d’EPO, transfusions de sang i testosterona. Sembla que val tot per ser el millor i ser un ídol de masses, però després la caiguda del pedestal és molt dura. Però en aquest món corrupte també tenim dues lliçons que ha donat recentment el món de l’atletisme, un esport que no és pas aliè al dopatge.
La primera, abans de Nadal en un cros a Burlada. Iván Fernàndez Anaya anava segon i va veure com el primer, Abel Mutai (bronze a Londres en 3.000 m obstacles) s’equivocava de línia d’arribada i s’aturava uns metres abans. Enlloc d’accelerar i guanyar-lo, es va quedar darrere i va empènyer el kenyà fins l’arribada, perquè ell no es creia mereixedor del triomf. El seu propi entrenador, el gran Martín Fiz, va declarar que ell no ho hauria fet i que d’aquesta manera havia fet un gest que el feia millor persona, però no millor atleta.
La segona, ara fa poc als Campionats de Catalunya infantils. L’equip dels Lluïsos de Mataró anaven per davant abans de la darrera prova de relleus. Els entrenadors, enlloc de posar el millor equip possible, van preferir que corressin alguns nens que no ho havien fet i així van cedir el lloc de campió.
D’aquesta manera van tenir 13 subcampions de Catalunya enlloc de 10 campions, ja que tots els atletes que hi havien anat van competir. De ben segur Fiz no ho hauria fet, però també podem dir que ells ara són millors persones i els nens tenen un exemple magnífic.
