El futbol estatal ha viscut les darreres setmanes alguns episodis d’aquells que deixen en el més absolut dels ridículs aquell sobrenom que, per sort, ha caigut en desús de “La Lliga de les Estrelles”. Veure el senyor Mourinho fent de Mourinho, l’Espanyol i els seus accionistes afeblint el nom del club en l’esperpent teatral de la seva Junta General d’Accionistes o l’Albacete, pobre, recorrent a campanyes de xarxes socials per salvar-se, ens ha fet tornar a adonar que el circ amb més animals, més públic i més paradigmàtic del país segueix celebrant-se en un medi trist, com les pitjors carpes. Ple de goteres.
“Si només els rics estudien, només els rics sabran. Ens enganyaran amb qualsevol cosa, unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat”. És lletra de Raimon i cal tenir-la present sovint per veure l’abast que la pudor d’aquest futbol capciós emet sobre la resta de societat nostra. O qui no va deixar de banda en algun moment els resultats electorals de diumenge per dir que anava a “allò important” i veure com el Barça se n’anava fins als 11 punts de distància?
Enmig d’un futbol que cada dia és menys exemple, dues icones han trasmès petita llum tènue enmig de la foscor imperant. L’una el Villa-real, que ha renunciat a les subvencions públiques pel moment crític de l’economia pàtria i en nom dels més necessitats. Estètic, sí, però ètic també. L’altre és Tito Vilanova. No és messiànic, no és Guardiola, no recita, no sublima, no vesteix bé ni malament, no té aurèola, no trascendeix, no refila. Parla com tu i com jo, podríem ser tu i jo i en canvi és allà dalt, amb una ganyota de sentir-se massa normal en un lloc massa circense.
