Són els menys estimats, sempre criticats i sovint menyspreats, per dir-ho suaument. Sempre sota el punt de mira, són l’ase dels cops de la gent que aprofita el cap de setmana per desfogar-se de la rutina setmanal. Són els homes de negre, els àrbitres, col·legiats o jutges que fan possible que l’esport pugui ser competitiu. Són, per tant, imprescindibles en qualsevol esport.
El diumenge al Muncipal de Mataró, el conjunt visitant va perdre els nervis amb els àrbitres. El detonant va ser un penal comès sobre Landi –que podeu veure al vídeo gravat pel Tot Mataró a www.youtube.com/totmataro– i que va suposar l’empat a 2, en un partit que el Mataró acabaria guanyant 3 a 2.
La banqueta visitant va perdre els nervis i va començar una “croada” que va fer que un àrbitre assistent, en veure’s amenaçat per un membre del cos tècnic barceloní, decidís marxar del camp. El partit només es va reprendre quan van arribar els Mossos per garantir-ne la seguretat. Un fet trist amb reminiscències d’altres èpoques.
I és que només als partits “de costellada” no són necessaris els àrbitres, però ¿qui no s’ha acabat emprenyant en un partit amistós? Perquè, tinguin més o menys encert, s’ha de reconèixer que com diu un dels pocs tòpics del futbol que agrada sentir dir a jugadors i tècnics: “La seva feina no és gens fàcil”.
Per corroborar-ho, us proposo dos reptes. El primer és que durant un partit de futbol o d’algun altre esport, estigueu una estona sense seguir la pilota, i seguiu amb la vista l’àrbitre o els assistents. Us sorprendrà el que arriben a córrer, seguint el joc de prop, intentant passar desapercebuts i valorant el que veuen sabent que les seves decisions portaran conseqüències. El segon repte, és que agafeu un dia un xiulet i intenteu xiular un partit del vostre esport. No us dic que mai més critiqueu els àrbitres, que la crítica és part del joc, però segur que els respectareu molt més.
