Diria que el ciclisme m’ha agradat sempre. Per un tiet meu, que de petit se’l mirava a la tele mentre vibrava amb en Perico i l’Indurain, per aquest deix quasi literari que tenen les seves retransmissions, pel ritme compassat i lent de les tardes de retransmissions. Pel que sigui. El ciclisme, les bicicletes, aquell bucolisme. M’agrada i m’agradarà. A pesar de tot.
Sovint els de Mataró tenim la sensació que sols sortim a les notícies per les males notícies, la darrera la imputació per blanqueig del nostre actor porno més famós. Imaginin com es deu sentir, llavors, el món del ciclisme que sols transcendeix dels mitjans esportius i passa a la premsa generalista a còpia d’escàndols, desqualificacions i trames de dopatges.
Llastimosament els que ens hem estimat el ciclisme els darrers 20 anys ens costa recordar alguna gesta o carrera que no hagi quedat eclipsada de lluny pel mal de les trampes. Recordo aquell Tour del 2009, l’escàndol de l’Operación Puerto, el filet ditxós d’en Contador o ara i després d’ensumar-se durant temps la fortor del cas Armstrong, l’home-Tour indestructible que ara s’esmicola.
Ha arribat un punt en què em declaro quasi immune a l’escàndol del dopatge i als seus atacs mordaços a la credibilitat ciclista. Ja no m’importa i és una pena. He gaudit i ho penso seguir fent amb les clàssiques, les voltes d’una setmana i les tres grans. De l’Armstrong –mai sant de la meva devoció personal– i de tota la resta em quedo amb aquelles tardes que ens va regalar.
Dels enyorats Chava Jiménez i Marco Pantani sols en tinc grans records. Dels qui hagin estat nets i dels qui hagin amagat la brutícia me n’importa sols aquell moment de carretera amunt quan patien i patien i, amb trampes o sense, embellien un esport que és únic. M’importa la bella factura del ciclisme, no que tots hagin passat a ser presumptes culpables.
