Divendres passat el Clap acollia un concert de Barxino, un gran grup format per part de la creme mestissa del Raval barceloní, que, amb justícia, hauria d’haver omplert la sala. A l’hora de començar eren 20, contades, les persones a la sala i els músics jugaven plàcidament al futbolí esperant una multitud que no va arribar.
Si abans de l’estiu els responsables del Clap anunciaven que després d’haver vist la sala plena amb Manu Chao però buida en els demés concewrts la ràbia els havia caçat, l’espectacle vergonyós de divendres passat sols va fer que aquesta ra`bia s’amplifiqués a tots els que hi érem, a tots els que ens agrada d’anar al Clap a sentir-hi música en directe, a tots els que ens fa por que l’amenaça de la desserttitzaxió es pugui acomplir algunb dia.
Barxino, música marxosa i molt ben tocada
Barxino és un grup que triomfaria a on fos, entre qualsevol públic, perquè imprimeix marxa i fa ballar el menys bellgugadís. Es tracta del grup que precedeix Dusminguet a La Mercè, es tracta d’un valor segur dins el competit mercat mestís, són festa ells i fan festa qui se’ls escolta.
Amb poc més de trenta persones a la sala, Barxino va saltar a l’escenari i, tot intentant escalfar la fredor que imperava, van començar un recital que des del punt de vista musical passa del notable i s’acosta a l’excelent en temes de qualitat, i, sobretot, de marxa i ritme sobre l’escenari. Cançons més reggaes, salses, rumbes, una aproximació fantàstica al techno, batucades, tot tipus de cançons s’alternaven per mitjà de cinc monstres de l’escenari. Dj, molta percussió, guitarra, dos veus masculines i una de femenina òptimament tractada per sintetizador, aquesta fou la fòrmula que Barxino va explotar al llarg d’una hora i mitja. A pesar de l’escassetat de públic, els afortunats que vèrem viure l’actuació vam xalar amb la música i, especialment, amb les cançons El Siete o Freedom.
Reflexionem-hi
El panorama del Clap divendres, ja deu haver quedat clar, entristia al més eufòric. Més cambrers que espectadors, la demanda per part dels músics que la gent s’acostés a l’escenari, el desànim dels responsables claperos... tot feia reflexionar sobre què està passant a aquesta ciutat. Rabiosament es pot carregar contra el fet que sols Justo Molinero o els Focs de Les Santes poden sumar gent a concerts diversos al llarg de l’any mataroní però més en fred cal preguntar-se per què la gent no valora el Clap.
El Clap és una sala que d’estar a Barcelona ompliria cada nit a cada concert, una sala que pel Regidor de Cultura “forma part de l’actiu cultural de la ciutat”, una sala que, durant anys, ha assumit un paper de dinamització cultural a la nostra ciutat, un projecte amb més de deu anys dins una ciutat amb cent mil persones, que és junt amb Àrcadia l’única aposta regular de música en directe de Mataró. El fet que el Clap fracassi i vegi com la gent els dóna l’esquena és una cosa totalment vergonyosa per la nostra ciutat. Quan el Clap marxi de Mataró – esperem que no passi mai- tots correrem a lamentar-nos. Mentrestant a ells – els responsables de la sala- els toca mossegar-se la llengua i autocriticar-se i als que ja entenem aquell text que van fer públic ens toca engolir la ràbia i esperar infructuosament que a la gent li doni la gana valorar el que se’ls hi ofereix.
