Els èxits olímpics de la natació espanyola van dibuixar un panorama engrescador pel món de les aigües. Molt temps després, i amb uns resultats fins llavors impossibles d’assolir, la natació espanyola veia com les aigües baixaven cristal·lines, quasi impol·lutes, en base a medalles, èxits individuals com els de Mireia Belmonte, corals i d’herència com la natació sincronitzada, i sorprenents –i mataroninament ben sonats i celebrats– com els del waterpolo femení. El paisatge engrescador –joventut, projecció i reconeixement– va durar poquet. Llavors l’aigua ha caigut en forma de tempesta mediàtica.
La nena prodigi de Badalona trenca amb el CN Sabadell –el Barça de la natació catalana i espanyola, per entendre’ns– i passa a entrenar-se sola. Anna Tarrés, la guia que va fer de la natació sincronitzada l’única llum contínua i fiable que creuava les aigües de la natació de casa, és acomiadada i criticada, acusada de forma dura fins i tot per ex-nedadores seves. Per sort el waterpolo femení no ens l’han tocat. I el CN Mataró eltot.cat promet i molt, tot i la primera derrota.
Em solidaritzo amb tots els qui ara han de nedar en les aigües turbulentes en què s’ha convertit la natació catalana i espanyola. Desconec si l’Anna Tarrés era una entrenadora massa exhortativa o si la Mireia Belmonte és una nena mimada. El que és criticable és com tots plegats convertim els esports que passen llargues temporades oblidats social i mediàticament en ninots d’escàndols a la mínima.
Ha passat amb la natació ara com abans i sempre passa amb el ciclisme. S’és notícia sols en l’adversitat, l’error i la polèmica. I les primeres pàgines amb fotos d’alegries queden sepultades per la mala llet amb què es tracten les desgràcies.
Definitivament, sigui quin sigui el que senten seu, el nostre és un país petit.
