A l’esport sovint s’han de lamentar desgràcies en forma de lesions com la que vam viure i veure, dimarts per televisió. El capità blaugrana Carles Puyol, fent gala de la seva lluita i força característica, va saltar per rematar un córner i en caure va patir una desgraciada luxació al colze. Les imatges feien mal, i vam ser molts els que vam haver d’apartar la mirada en veure la repetició de la jugada. Una llàstima, ja que el capità blaugrana reapareixia després de dues lesions seguides.
Dir a posteriori que el de la Pobla no calia que lluités aquesta pilota és un clàssic. Que no calia que forcés tant la seva recuperació, també, encara que la lesió no tingui res a veure amb l’anterior. Inclús dir que sempre “va com un boig i ja es veia a venir”. Però el que no s’ha d’oblidar és que el tret diferencial que ha fet gran aquest futbolista, com molts altres, és el compromís extrem. És evident que té qualitat –sinó no estaria al Barça– però el seu fort és la lluita fins a l’extenuació. Una persona que persegueix cada pilota i escurça els terminis de recuperació de la manera com ho fa ell, es mereix tot el suport dels aficionats. I és evident que el té.
Com molts esportistes, he tingut la mala sort de patir alguna lesió similar a la de Puyol, i el primer que et passa pel cap és pensar que no valia la pena lluitar aquella pilota. Però si no ho haguessis fet no haguessis estat tu i, per tant, segurament ja no haguessis estat allà sobre el camp perseguint aquella pilota. La setmana passada un dels personatges de moda, va ser Kilian Jornet. Al seu web té frases inspiradores com ara “Deixa que l’instint guii els teus passos, ell et portarà on més estimes”. Va ser precisament l’instint nat el que va portar Puyol a saltar per caure. Però el mateix instint li permetrà aixecar-se el més ràpid possible, i encara que torni a caure sabem que tornarà després amb més força.
