Esport i Catalunya

  La conjunció entre Diada i esport va ser ridícula, com sempre

Acabat d’arribar de la manifestació de dimarts passat se’m va acudir de mirar les notícies de la televisió pública catalana amb tan mala fortuna d’enganxar-hi el temps d’esports. Arribava extasiat d’inputs sobre la Diada que acabàvem de viure i el xoc de veure com se m’explicava el que havia passat aquell dia passat pel colador esportiu em va produir una sensació de ridícul, de vergonya aliena.

El més noticiable del dia, amb els minuts gastats pertinents, els presidents de l’Espanyol i de la FCF reflexionant sobre un hipotètic escenari futur i responent sense respondre a la pregunta de com seria l’esport de la Catalunya independent.

Els mateixos dies ens diuen que Nike decideix que a Àsia ven les mateixes samarretes del Barça si són liles, si sembles un ‘polín’ o si són sense mànigues i que tant per tant posarà la senyera de segona equipació del Barça. I altre cop debat trivial arreu. Perquè la segona equipació sigui la senyera: borreguisme de primer, de segon i de postres.

Seguir a aquestes alçades de la pel·lícula amb artificioses polèmiques en la conjunció entre país i esport –durant la Diada encara més– cansa. I fa de país petit. Dissabte ve a jugar a Barcelona l’equip nacional de rugbi, l’USAP de Perpinyà, que fa 80 anys que juga de blau a casa i dels colors catalans a fora perquè se sàpiga qui som. I no passa res. Venim d’una Vuelta fabulosa on en tot moment, amb normalitat, a Purito se li deia “el catalán” com a Contador “el madrileño” i a Valverde “el murciano”. O a Froome “el inglés”. I no passa res. Venim d’uns Jocs amb èxits catalans amb representació espanyola, victòries parcials o totals. I no passa res. I encetem un curs esportiu on perdrem i vencerem, com hem fet sempre com a clubs, com a equips, en esports individuals o en grupals. En esport hem estat, som i serem. Amb normalitat