Hi ha un tipus d’esportista que sempre m’ha agradat. És aquell que a priori no sembla assenyalat, que és conscient dels seus límits, que no ho vol acaparar tot i que de la feina en fa virtut per progressar, progressar i progressar. Aquest tipus d’esportista, –d’handicaps evidents però entusiasme substitutori, en podríem dir– són els que, sempre he pensat, encarnen millor l’esperit que el bon esport ha de tenir.
Vull parlar-ne de dos, que alguna setmana enrere van ser protagonistes. L’un és Purito Rodríguez. Es va quedar a pocs segons de guanyar el Giro d’Itàlia, el que hauria estat l’èxit més espaterrant pel ciclisme català en la història. Poblet a banda, coneixíem l’èxit ciclista com un hàbit de belgues i flamencs, francesos i italians, nord-americans i espanyols. En Purito duu un lustre fent-nos trempar i ho fa amb un ciclisme conscient de les pròpies limitacions. No ataca fins la darrera rampa, on sap que fa mal, fa forat abans les contra-rellotges perquè s’hi sap un ànec. La seva ‘maglia rosa’ perduda al darrer moment suposa un colofó quasi epitàfic de com és en Purito escalant. Tan temperamental amunt com erràtic en pla: un mite des de la pròpia assumpció dels límits. Tros d’esportista que si aquest fos un país normal, seria ipso facto el Català de l’Any 2012.
Per les mateixes dates, em confirmava l’Oriol Feliu que ja no jugaria més amb el primer equip d’hoquei de la ciutat. El seu comiat va ser senzill però sentit, la gent dels patins se l’estima. Ell, que sempre havia estat el petit de la classe i, si em permet, el més caga-dubtes del pupitre que compartíem. Ell, que no va pujar al primer equip fins que aquest va baixar de categoria. Ell, tant forçut com baixet, que se sabia inferior en la brega i la defugia per córrer i fer-se gran marcant gols. I en marcava dotzenes. Ell, des de baix i fins a dalt.
En Purito i l’Oriol, l’Oriol i en Purito. Gràcies per aquests anys!
