Diumenge passat tocava escriure una de les pàgines més glorioses del bàsquet mataroní dels últims anys, però finalment no va poder ser. El Platges de Mataró havia de remuntar 20 punts de desavantatge del partit d’anada a Sant Feliu de Llobregat, per seguir viu a les fases d’ascens a LEB Plata.
Els homes de Joan González ho van donar tot, el públic groc va omplir les grades del Palau Josep Mora, però no va poder ser. Es va estar a punt de culminar la remuntada, quan a l’inici del segon quart es guanyava de 17 punts, però el desencert en el tir a la segona part, el mal percentatge des de la línia de tir lliure, els punts que no van anotar alguns jugadors importants de l’equip, la poca autoritat a l’hora de tancar el rebot defensiu i alguna que altra decisió arbitral van fer que la remuntada no es culminés. En definitiva, tot un cúmul de coses que es poden donar en un partit de bàsquet, i és que un mal dia el pot tenir qualsevol, però és que aquí no es va perdre l’eliminatòria, sinó que es va perdre en el primer partit on els mataronins van estar desconeguts i van perdre per vint punts. Tot i això, la plantilla confiava en la remuntada, i els seguidors grocs també en alguns moments, però quan les coses es van torçar el suport de la grada groga va desaparèixer, i només es van sentir els seguidors blaus que van animar des de l’inici fins a final.
Però ni així es van rendir els jugadors grocs, i van lluitar fins al final i van vèncer, encara que no va servir de res el triomf final, però s’hi van deixar la pell i això és el que compta.
Un cop acabat el partit, les cares dels mataronins eren d’absoluta tristesa, i fins i tot al gegant Van de Hare se li va caure alguna llàgrima, sabia que aquell dia no havia estat bé, i per això plorava, ell volia ajudar i no va poder, però amb això és amb el que ens hem de quedar. L’equip va voler remuntar, però no va poder ser. I si es vol un cop, encara es voldrà aconseguir-ho més el segon cop que s’intenta... i amb aquesta plantilla, l’any que ve segur que ho aconseguirem!!!
