La setmana passada pot ser una lliçó esportiva en tota regla. De com l’èxit esportiu s’ha de fonamentar en base a l’esforç, la humilitat i el talent treballat perquè sinó, si es cau en vicis com la prepotència o la desmesura, a la mínima ventada els projectes s’enfonsen com si fossin instal·lacions d’Endesa a la província de Girona i nevés una mica. Dues lliçons en forma de dues notícies esportives, futbolístiques per més inri, ens demostren com hem d’optar per la realitat i practicar el realisme i deixar els deliris de grandesa per als pocs instants d’eufòria que sols amb el xiulet final a un gran èxit tindrà justificació. Mai abans.Tenim el Madrid de les galàxies ja difícils de comptar. El de la llotja que sembla la cort d’un monarca absolutista, el dels calers i l’arrogància dels nens-objecte, l’equip o més ben dit l’intent d’exportar la matemàtica econòmica i la lògica empresarial a l’intangible món de l’esport. Fracàs i dels grossos amb gust de lionesa dolça, més dolça que una de les sis copes, pels molts que cada vegada ens preguntem si, realment, no devem ser més antimadridistes que no pas culers.I per altra banda tenim el Mataró. Ja del segon descens, amb robatori arbitral inclòs però amb l’estrèpit de massa temps arrossegant l’herència i temps en què els gerents groc-i-negres van oblidar els valors i van somiar i jugar amb massa bitllets verds fent insostenible el que mai hauria d’haver deixat de ser l’expressió local del sentiment d’una ciutat que sempre ha treballat i pencat com la que més. L'esport és feina, és humilitat i és força col·lectiva. El camí de la prepotència sempre s’acaba ràpid. Amb un descens o amb un gol de Sant Pjanic. Prepotència o realitat?
El fracàs del Madrid i l’estrèpit del Mataró, mals exemples de gestió
La setmana passada pot ser una lliçó esportiva en tota regla. De com l’èxit esportiu s’ha de fonamentar en base a l’esforç, la humilitat i el talent treballat perquè sinó, si es cau en vicis com la prepotència o la desmesura, a la mínima ventada els projectes s’enfonsen com si fossin instal·lacions d’Endesa a la província de Girona i nevés una mica. Dues lliçons en forma de dues notícies esportives, futbolístiques per més inri, ens demostren com hem d’optar per la realitat i practicar el realisme i deixar els deliris de grandesa per als pocs instants d’eufòria que sols amb el xiulet final a un gran èxit tindrà justificació. Mai abans.Tenim el Madrid de les galàxies ja difícils de comptar. El de la llotja que sembla la cort d’un monarca absolutista, el dels calers i l’arrogància dels nens-objecte, l’equip o més ben dit l’intent d’exportar la matemàtica econòmica i la lògica empresarial a l’intangible món de l’esport. Fracàs i dels grossos amb gust de lionesa dolça, més dolça que una de les sis copes, pels molts que cada vegada ens preguntem si, realment, no devem ser més antimadridistes que no pas culers.I per altra banda tenim el Mataró. Ja del segon descens, amb robatori arbitral inclòs però amb l’estrèpit de massa temps arrossegant l’herència i temps en què els gerents groc-i-negres van oblidar els valors i van somiar i jugar amb massa bitllets verds fent insostenible el que mai hauria d’haver deixat de ser l’expressió local del sentiment d’una ciutat que sempre ha treballat i pencat com la que més. L'esport és feina, és humilitat i és força col·lectiva. El camí de la prepotència sempre s’acaba ràpid. Amb un descens o amb un gol de Sant Pjanic. 
