Crònica de cinema: Sofia Coppola i Bill Murray fan un breu parèntesi a Tòkio
Lost in translation de Sofia Coppola. Estats Units, Japó. 2003
Lost in translation explica la història d’un actor en decadència (Bill Murray) que passa uns dies a Tòkio rodant un anunci de whisky. Durant la seva estada, coneix a una jove (Scarlett Johansson) que ha arribat al Japó acompanyant el seu enfeinat marit.
Es tracta de dues soledats que es troben perdudes en una ciutat que els resulta estranya però alhora fascinant. Juntes troben la comprensió, la complicitat i l’emoció que els manca en la seva vida obrint un breu parèntesi que, tard o d’hora, s’ha de cloure sense més repercussions, per tornar a perdre’s de nou en l’absurd de la seva existència quotidiana.
El relat avança amb serenitat, tot deixant un rastre de sensibilitat i tendresa que desperta l’empatia de l’espectador envers els personatges. La simplicitat evoca sensacions tant profundes, que semblen revelar-nos que estem observant un fragment de realitat, és a dir, percebem que la vida, en el fons, és “així” i no com es mostra a les ensucrades comèdies romàntiques.
Sofia Coppola ens ofereix una mirada íntima sobre la parella protagonista i els sitúa en un marc, Tòkio, que esdevé un personatge clau en el transcurs del film. Les imatges de la ciutat, a mode de postals, aconsegueixen traslladar l’espectador a aquest marc inconfussible.
Lost in translation és una pel·lícula d’una gran bellesa que es recolza en les magnífiques interpretacions dels protagonistes, en la subtilesa de les emocions contingudes al llarg del film i en brillants tocs d’humor. Adient per deixar-se encisar i obrir un breu parentèsi des de la butaca del cinema.
Enllaços d’interès:
Cartellera
Lost in translation