Ahir era el dia, les 3/4 de nou l’hora i el Futbol Club Barcelona la cita. Catalunya es va paralitzar i Mataró no va ser menys. 12 anys després de la decepció d’Atenes el Barça tornava a disputar la final de la Lliga de Campions i aquest cop amb més esperances i il·lusió que mai. Al llarg del dia es respirava un ambient optimista, les samarretes amb l’escut blaugrana van tornar a sortir al carrer amb orgull. L’equip no va decebre i la festa es va allargar per tots els racons del país.
Deu minuts abans del partit poques ànimes mataronines es deixaven veure pel carrer. Bars, cases particulars i el Parc Central concentraven l’emoció i els nervis de milers d’aficionats que esperaven el moment del xiulet inicial del partit. Els més joves mai no havien viscut una final de la Lliga de Campions i d’altres encara tenien el mal regust d’Atenes. El record, però, era la nit màgica de Wembley, on l’històric Dream Team havia aconseguit la primera i fins ahir l’única Copa d’Europa del club blaugrana.
L’expulsió del porter anglès i la no concessió del gol a Giuly va enfurismar la parròquia congregada davant la televisió i el gol de Campbell encongia el cor de molts culés que es temien el pitjor. Patiment i barcelonisme són dos conceptes units per la història, però la nit del 17 de maig del 2006 estava reservada per la glòria. Dos gols en cinc minuts van donar el títol als blaugranes. Barcelona va esclatar, Mataró va desbordar-se, i la tensió acumulada davant la pantalla gegant instal·lada al Parc Central va donar pas a la festa per tota la ciutat. Molts van oblidar els seus problemes per una nit i van sortir al carrer per celebrar la victòria. Alguns desperfectes en el mobiliari urbà, causats per un grup de descontrolats, no van enterbolir el bon ambient que va regnar per la ciutat. El Barça tornava a coronar-se campió d’Europa.
Notícia relacionada:
Ambient d'eufòria culé a la Plaça Santa Anna
