Ha anat i vingut diverses vegades a la UD Cirera i en Toni Rodríguez ja no recorda quants anys hi ha jugat, només que n'han estat molts. Per això, no dubta en assegurar que el club, per a ell, és com una gran família. L'última etapa l'ha viscut des del 2010 fins a l'actualitat, però es va veure truncada durant un any per culpa d'un accident que el va apartar del terreny de joc, justament la temporada que el club va baixar a 3a Catalana. En tornar a enfundar-se els guants, en Toni tenia clar el que volia: tornar el club on li pertocava. I aquest any, després d’un gran final de temporada, ho han aconseguit.
Com vau viure l'ascens?
Ha sigut un any una mica complicat, i amb el canvi d'entrenador. A falta de dues o tres jornades ens vam posar segons i vam arribar a la promoció amb moltes ganes. A l'anada ens va costar una mica entrar en partit i vam patir els dos gols que ens van fer, però després l'equip va estar molt bé. Aquestes dues setmanes hem estat només pensant en el Badia i segurs que ho podíem aconseguir. Diumenge va esclatar tot, sobretot quan vam marcar el segon gol.
El segon va ser un gran partit, i deixant la porteria a 0. Com el valores?
Vam estar molt seriosos. Després del primer partit coneixíem una mica el Badia i sabíem que ells eren un equip molt intens. Vam estar molt sòlids al darrere, i fent el nostre joc, sense posar-nos nerviosos, i sortint amb pilota controlada. El gol va arribar al final, però podríem haver marcat una mica abans, vam controlar bé el partit.
Com va anar la celebració?
Es nota quan l'equip és més que un equip, dins el camp i fora, i els bons moments són encara millors. Hi ha jugadors que fa molts anys que estem junts. Guanyar el diumenge va ser una alliberació per nosaltres. Vam tenir sort que dilluns era festa i vam poder descansar [riu], perquè va ser tot el diumenge celebrant fins a la matinada. Va estar molt bé.
Va haver-hi força gent que va desplaçar-se per animar-vos.
Sí, el club per la seva part es va portar molt bé perquè va posar un autobús i inclús hi havia l'opció de posar-ne un altre si es necessitaven més places. Vam desplaçar-nos tots junts fins allà. Hem tingut gent que ha vingut durant tota la temporada, tant a casa com a fora, i la veritat és que han respost molt bé durant tot l'any, i aquest partit no se'l podien perdre. Potser eren menys que el Badia, però feien més soroll.
Com rebeu com a jugadors aquest escalf de l'afició?
Molt bé. Mirar a la grada i veure sempre la gent, en equips de la nostra categoria és molt difícil, perquè al final venen els quatre pares i ja està. I nosaltres sempre hem tingut aquesta 'parròquia' més fidel que sempre s'ha desplaçat i és un suport molt gran.
En Polo va comentar en una entrevista al Tot Esport fa unes setmanes que quan va arribar, li van fer saber des del club que l'ascens era l'objectiu. Així ho preveieu des de l'inici?
Sí, nosaltres sabíem que l'objectiu era pujar sí o sí. Després la temporada va com va i érem conscients que al final puja només un, que és el que guanya, i l'altra promociona i se l'ha de jugar. Però l'equip era per pujar. Sense tenir la pressió, però tenint clar que l'objectiu era aquest.
Al gener, però, anàveu cinquens. Us imaginàveu aleshores que arribaríeu fins aquí?
En aquell moment era difícil pensar-ho, però sempre hem cregut poder-ho aconseguir. A més, en canviar d'entrenador, molts no coneixíem en Polo, o més aviat no ens havia entrenat mai, i tampoc sabíem com aniria i era una mica una incògnita.
Com va anar el canvi?
El Polo va entrar molt bé amb l'equip, de seguida es va fer amb la gent i va endollar altra vegada el grup. La primera jornada amb ell ja vam fer un gran partit contra el Vilassar, que al final vam empatar però vam fer un bon paper, i després ja vam veure que si nosaltres anàvem partit a partit fent la nostra feina, al final tindríem les nostres possibilitats. I així va ser. Faltant tres partits ens vam posar segons i d'aquí no vam baixar.
A l'inici de la temporada 2016/17 és quan vas tenir l'accident, justament la que va baixar l'equip. Com recordes aquell any?
Per mi era una espina que tenia clavada. No podia jugar ni entrenar, però anava cada diumenge a veure l'equip i em sabia greu no poder ajudar en el fet que no baixessin. Aleshores recordo parlar amb l'Antonio, l'entrenador que teníem, i quan vaig tornar li vaig dir "guanyem, pugem una altra vegada i ja deixem el futbol". Volíem tornar l'equip una altra vegada a segona.
Això vol dir que, ja que ho heu aconseguit, no continuaràs?
Estem aquí... Ja tinc una edat i cada vegada pesa més. Al final el futbol és un hobby, però després de pujar tens el cuc de continuar ni que sigui un any més. La veritat és que m'han donat temps perquè m'ho pensi.
No deu ser fàcil allunyar-se del terreny després de tants anys.
Clar, és un esport que he fet tota la vida, el que estimo més i per a mi el Cirera és com una família. Al final vaig a jugar perquè m'agrada el futbol, però si no hi hagués els companys que hi ha, tant dins el camp com fora, tot el que l'envolta, el president... Tots som part i costa allunyar-se.
