![](http://www.totmataro.cat/portal/images/stories/albums/cultura/17739_G.jpg)
Sovint hi ha estils musicals que la gent vol enterrats abans de morts. Les modes venen i van, la demanda i l’oferta dicten el mercat però els valors que valen, si valen, és perquè són sòlids i resisteixen a aquestes alteracions temporals. Aquesta reflexió ve arrel de la visita de
Cris Juanico i els Mags del Binigall al Clap on van oferir un concert força convincent, de prop d’hora i mitja, davant un centenar i mig de persones que van sortir-ne prou contents. Juanico ha fet encara més seva, més personal i més pròpia de la seva terra la música que ja feien els Ja t’ho diré fa anys i aquesta relectura rellança la seva música i la fa resistir a la recessió que afecta el pop-rock melòdic de parla catalana.
Sense fer virgueries però sí amb un coixí musical d’alçada, Juanico i la seva veu fondosa van campar amb comoditat a través de peces melòdiques amb oportuns increments rítmics que van fer moure la claca. Les guitarres van dominar quan la cosa “roquejava” i la veu de Cris Juanico donava aquell toc de qualitat melòdic que fa del pop la música encomanadissa i transmitiva que és. La música més arrelada a la
Menorca natal de Juanico es notava més per ascendència i, sense caure en tic del folk, va saber renovar-se a les mans d’un Juanico que, rejovenit, sembla inalterable i progressivament important en l’escena musical catalana. Sí, la de la recessió.