La Núria Martínez és sens dubte una de les perles de l’esport mataroní. Ella, juntament amb la seva germana bessona Roser, va marxar de ben petita a jugar a bàsquet fora de la ciutat per tal de perfeccionar un nivell que li ha permès passar per les seleccions estatals de totes les categories, fins a debutar amb l’absoluta. Hi ha gent que considera que “és la bona de la família” pel fet que sempre ha jugat amb les seleccions d’una categoria superior, però ella remarca que està cansada que la gent la compari amb la seva germana perquè a la pista són molt diferents: “Jo sempre he jugat amb una categoria més perquè les bases anem més buscades, simplement. La meva germana amb les de la seva edat, se sortia”. Ara, tot i proclamar-se campiona de lliga per primera vegada amb l’UB Barça, emprèn una nova aventura en fitxar un any pel Salamanca. Afirma que ja està preparada per una imminent preselecció estatal absoluta, i no li fa res reconèixer que va haver de triar i remenar entre les diferents ofertes que li van fer arribar...
No deu ser fàcil acabar de ser campiona amb l’equip d’aquí Barcelona i decidir marxar fora?
Sí, perquè l’oferta esportiva és molt millor. Aquí he jugat vint-i-pocs minuts de mitjana, que està bé, però al play-off ja vaig baixar. A Salamanca ja m’han dit que confien molt en mi, podré jugar com a primera base i em donaran més minuts. Suposo que allà em podré equivocar i podré continuar a la pista, perquè dels errors també se n’aprèn. Encara és molt aviat per dir els objectius que tindrà l’equip, però la veritat és que estan fent un bon equip, un equip maco. Han fitxat també a la Marina Ferragut, que és de Premià, i es queden amb jugadores bones que ja tenien.
Aquest fitxatge pel Salamanca és una oportunitat però també deu ser molta responsabilitat?
Però així també es madura. Una manera és que et fotin “pals” i intentar aixecar el cap, i l’altre és saber que confien en tu, que tens la responsabilitat de l’equip i haver de respondre. És que si no confien en la joventut d’ara, en qui confiaran? En les que es retiren?
Tenies altres ofertes?
Sí [riu]. A Madrid en tenia una molt forta, a Eivissa, La Seu d’Urgell, a Vigo, i altres clubs... M’he decidit per aquesta oferta per la plantilla que estan fent i la ciutat, que és una ciutat maca. Conec a alguna jugadora i això em va ajudar a decantar-me.
En marxar deixes moltes coses?
Sí, perquè aquí tens un grup fet, les amigues, els amics, família, relacions, gent que coneixes... tens la vida aquí. En marxar vas a una altra vida, noves experiències i has d’aprofitar les oportunitats perquè mai saps si et sortirà bé. Si et surt malament sempre ets a temps a tornar.
Aquí jugaves amb molta pressió?
Jugava mirant a la banqueta, a veure què em deien, si el que feia estava bé o no. No jugava com ho sabia fer. Aquest any anàvem rodant les quatre exteriors, i una d’elles era la primera jugadora de l’equip.
La relació amb la Carme Lluveras, com ha estat?
La relació amb l’entrenadora ha estat normal, de jugadora a entrenadora. Professional. Haig de dir que objectivament m’ha donat oportunitats, però m’ha apretat més que a altres jugadores perquè madurés, però no ha aconseguit el que volia. Crec que no m’ha sabut portar, però jo tampoc he respost com ho hauria d’haver fet.
El públic us ha dónat suport?
A veure, el pavelló on juguem és petit. Durant la lliga només hi ha els pares, els amics, els rivals i alguns veïns de la zona, tot i que en els play-off’s va venir més gent i van ampliar les grades pels costats. Si el Barça ens podria deixar una pista millor? Sí, però tampoc ho vol ni el mateix Universitari, perquè l’entrenadora vol tenir la pista sempre a la seva disposició.
Creus que és normal que jugadores com tu o la teva germana, que ara ha anat a Madrid, hagueu d’anar tan lluny a jugar?
Si no confien en tu en el lloc on has crescut, o no et valoren tal i com podrien, no trobes altra solució. Crec que no és normal, però fins que no s’arregli, les estrangeres vénen aquí per jugar més i cobrar més, i les d’aquí hem de marxar, encara que siguem igual de bones, o només una mica inferiors.
No creus que es podrien “recol·lectar” les millors catalanes que estan arreu de l’estat i fer aquí un gran equip?
Si, perquè les millors nacionals són catalanes i estan jugant en equips de fora de Catalunya. Ara a l’Uni només s’hi ha quedat la Laia Palau i ja està. Llavors ja has d’anar al júnior, però està clar que aquestes jugadores tampoc et resoldran una final de campionat d’Espanya.
Sí, però tal com pugen elles també heu pujat d’altres.
Clar, i hem hagut de marxar. És una mica trist, no?
Llavors, potser a nivell català no hauríem d’estar molt contents que l’Universitari hagi quedat campió?
Sí que ho hem d’estar, perquè ha estat una feina de tot un any i jo estic molt contenta de com hem acabat la temporada. Ho hem patit molt, dia a dia, treballant i “matxacant”. Perquè la Carme és molt dura.
Cal dir que d’estrangeres al cinc inicial n’hi havia tres (les dos pivots, una exterior) a més de dos nacionals (una d’elles catalana). La veritat és que potser no seria un gran èxit del bàsquet català, sinó més aviat d’un club català.
I no creus que s’hagués pogut aconseguir aquest títol amb més catalanes?
Oi tant! Si agafes a la Ingrid Pons, a la Laia Palau (que ja hi és), a la Marina Ferragut, a la Luci Pascual, a la Betti Cebrián, si es donés el cas que tornés... Hi ha un munt de jugadores catalanes amb les que es podria fer un gran equip. També és una qüestió de “peles”, perquè si l’Universitari donés més a les jugadores d’aquí, no hi haurien tantes estrangeres i no es valoraria més el joc de les de fora respecte a les de casa.
I tu et veus algun dia tornant a jugar a Mataró?
Sí, clar. Si hi hagués un bon equip, està clar que aquí tot és més fàcil, tens la casa, la família.
Com veus el nivell que ha quedat a la nostra ciutat després de tota l’esbandida de jugadores?
El trobo una mica fluix, tot i que sé que hi ha projectes de futur. Ja es veurà.
Creus que hi podria haver un equip més amunt?
Sí, però crec que fa falta molt de treball de base, sinó es impossible pujar jugadores.
Però llavors veus normal que jugadores com tu marxéssiu tan aviat de Mataró?
No, no ho és, però és el que passa sempre. Et vénen equips grans, t’agafen les jugadores, te les formen i les pugen. Si aquí a Mataró es treballés des de baix, seriosament, i veiessis que hi ha una projecció per arribar a sénior i tenir una bona categoria. Si es veiés això, podries dir “em quedo”. Però és difícil decidir quan et ve a buscar un equip gran. Tenir un equip a dalt sempre és important, perquè les nenes de categories de base sempre miren i diuen “jo vull ser com tal jugadora del meu club”, i això és molt important, ja que es veuen reflectides en elles i és quan tenen il·lusió per veure “si pujo”, “si m’agafen”...
Sempre t’han comparat amb la teva germana Roser. Com veus aquestes tradicionals comparacions?
Des de sempre hem jugat juntes. Com que jo portava la bola, doncs ella corria. Podia haver estat al revés, però va ser així. Jo vaig tenir la sort que les bases van més buscades, i més amb les característiques que tinc jo, i vaig anar a la selecció d’un any més i ella a la de la seva edat. Llavors la gent deia “la Núria és millor”. Doncs no. El que passa és que tenim estils de joc diferents.
No hi ha hagut dia que no ens comparessin, però quan després vaig anar a jugar amb ella amb la selecció júnior de la nostra edat, la veritat és que se sortia. Era impressionant la manera de jugar que tenia amb les de la seva edat.
PERSONAL. “Un somni? una olimpíada. queda només un any, però la veritat és que encara no m’hi veig”
Encara estudies?
Vaig deixar la carrera de Dietètica i Nutrició, i ara començaré a Salamanca la de Mestre d’educació infantil. La veritat és que em va ser difícil compaginar-ho, ja que entrenàvem cada dia matí i tarda i anava amb l’aigua al coll. En aquest sentit a Salamanca ho veig tot més fàcil, ja que podré anar a peu a tot arreu. Viuré en un pis sola, i la veritat és que fa il·lusió, és una experiència.
En el cas que s’hagués de decidir entre la selecció catalana i l’estatal, si les dues fossin oficials?
Si les dues tinguessin la mateixa importància jo aniria amb la catalana, per què no?
Recordo que hi va haver polèmica amb la nova vestimenta de la selecció estatal, que era com un mallot. Com es va viure des de dins?
Estèticament era millor, però personalment no m’agradava. És còmode si et sents bé i no tens complexes. Tot va començar de dues jugadores petites que estaven cansades d’anar amb aquests pantalons tan grans que ens posaven.
Seria senzill tornar a jugar amb la teva germana?
Seria molt fàcil tornar a fer un tàndem, no hi hauria problema. L’ideal és que l’equip fos català.
Moment més feliç de la teva carrera?
El campionat d’Europa cadet [van quedar campiones], el debut amb l’estatal absoluta. I també aquesta darrera lliga. Tot i que no he estat satisfeta del tot per pensar si ho hagués fet millor i hagués jugat més... la lliga ja la tens. Nosaltres a més, no ens esperàvem guanyar el Ros Casares, i menys a casa seva.
Una somni que et marquis?
Una Olimpíada. La veritat és que encara no m’hi veig. Però suposo que ho podré aconseguir treballant, seguint pujant i sempre que l’entrenador que hi hagi en aquell moment confiï en mi.
Només queda un any...
Si, però un any és temps. Poden passar moltes coses, que em vagi bé la temporada que em lesioni... Mira el que em va passar en el Mundial [es va lesionar poc abans], tot i que espero que no em torni a passar més. Ara mateix estic a la preselecció de l’absoluta, però sempre hem de tenir en compte que som més jugadores de les que al final anem als campionats.
La NBA femenina es veu molt lluny?
No, no es veu molt lluny. M’han comentat cosetes, però encara sóc molt jove i em falta molt per aprendre. Allà, a les europees les marginen una mica, i encara que siguis molt millor que una americana, jugarà més ella per ser d’allà. Funciona al revés que aquí.
Has de passar primer pel draft, que et vegin, et fitxin. La lliga dura tres mesos, i comença quan acaba la nostra temporada. Jo hi vull anar per viure-ho, tot i que és bastant dur. M’imagino jugar amb aquelles grades plenes... deu ser fort eh!
Si haguessis de triar una rival perquè jugués al teu costat?
Elena Tornikidu, una russa que jugava l’any passat a l’Universitari i ara està a Saragossa. És la millor amb qui he jugat.
Àlex Gomà // El Tot Esport
