Abraçades, emocions, carícies i plors. L’alegria de tornar a casa i la tristesa de deixar a qui, per dos mesos, ha estat la teva família. L’alegria de veure que un nen marxa content i la tristesa de saber que a casa seva, viure és molt més difícil que en el nostre món. Aquests són els sentiments enfrontats que es van viure el passat dissabte a la tarda davant del Parc Central, quan les famílies mataronines que han acollit durant l’estiu a un dels nens sahrauís que passen les vacances al nostre país es van acomiadar dels nens, que acabaven així les seves colònies al nostre país. Cada estiu, alguns dels estudiants amb més bones notes dels campaments sahrauís reben com a premi la possibilitat de venir a l’estat espanyol de colònies durant l’estiu. Són nens d’entre 8 i 12 anys -tot i que a vegades es donen casos especials en què la franja d’edat es veu modificada- que poden escapar de les altes temperatures del seu país a l’estiu i gaudir durant els mesos de juliol i agost de les comoditats d’occident, d’una alimentació més completa que la que tenen al seu país i d’una bona revisió mèdica. Aquest any han estat fins a 800 els nens que han visitat Catalunya, i molts més els que han arribat a l’estat espanyol. D’ells, 16 han anat a parar a famílies mataronines i 38 ho han fet en la zona que es coordina des de la nostra ciutat i que comprèn famílies des de Vilassar de dalt fins a Arenys. Ambaixadors del seu poble Maite Guardiola és la coordinadora a Mataró del funcionament d’aquestes colònies, un projecte anomenat Vacances en Pau i que s’organitza a través de la delegació del Frente Polisario a Catalunya. La Maite, que ha acollit a nens a la seva família en quatre ocasions des de l’estiu del 2000, té molt clar que a banda de la vessant indubtablement solidària d’aquesta experiència, els seus organitzadors també li atribueixen una important tasca de protesta o d’exercici de memòria. “Els nens vénen aquí com a ambaixadors del seu poble. Vénen a dir que existeixen, encara que faci trenta anys que estan allà, amb un problema polític i sense que se’ls faci cas” diu la Maite, que a més, explica com aquesta circumstància política també està molt present entre els nens: “Ells són molt conscients de la situació perquè des de petits els hi expliquen a l’escola i també a casa, ja que la majoria d’ells tenen els pares a la Guerra”. La consciència política està especialment viva entre els més grans i genera dubtes quan arriben aquí i ha través de la televisió descobreixen altres conflictes on, a diferència del que passa amb ells, sí reben ajuda. Això és el que recorda una de les mares acollidores d’un infant sahrauí que va quedar sorpresa davant de la pregunta del noi que en conèixer les informacions sobre el conflicte del Líban va demanar-li perquè Espanya no els ajuda a ells i en canvi sí que ho fa amb el país veí d’Israel. Una lliçó pels fills D’una banda, els anteriors són els motius de l’organització, però molt diferents acostumen a ser els de les famílies acollidores. “Hi ha gent que ha llegit sobre les colònies a algun lloc, li ha fet gràcia i ha pensat que ho podia fer” explica Maite Guardiola en parlar de les raons que porten a les famílies a contactar amb ella, i afegeix “hi ha gent qui ho fa pels nens, perquè pensen que els tenim molt mal acostumats i que és bo portar a casa a algú que els ensenyi que hi ha altres realitats diferents a la nostra, que no només estem nosaltres”. Justament aquests motius són els que van portar a la Maria i el seu marit a acollir una nena a casa seva. “Ho vam fer una mica per curiositat” explica, “per saber com viu la gent allà, però també pels meus dos fills, per ensenyar-los que hi ha altres cultures i que han de ser persones solidàries”. El més normal és que siguin les famílies interessades les que es posin en contacte amb Maite Guardiola. Un cop han parlat es concerta una entrevista personal on es parla del funcionament de les colònies i de la situació dels nens que han d’arribar. Finalment, abans d’iniciar les colònies, es fa una reunió conjunta de totes les famílies. A més, un cop els nens estan aquí, sempre tenen l’ajuda i suport que ofereix la coordinació. “Hi ha cops que els nanos no fan cas, que els costa més adaptar-se a la rutina de casa, nens que no mengen, que es troben malament... i llavors els pares no saben ben bé què fer i ens truquen per consultar-nos” explica Maite que ens confessa que només en el més de juliol es va gastar fins a 300 euros en telèfon mòbil per resoldre totes les consultes. Trobades entre famílies Un cop han arribat aquí, però, les regles són senzilles. És obligatori que el mes de juliol tots els nens vagin a un esplai, el que més agradi als pares; així com també és obligatori assistir cada tarda de dimarts a la plaça de darrera l’ajuntament per fer un gelat: “És una manera que es comuniquin i es trobin amb la resta de nens. A nosaltres també ens va molt bé perquè les famílies poden parlar dels problemes que puguin tenir i del dia a dia. A més, d’aquesta manera nosaltres també veiem com estan els nens, que no els falti de res”. Finalment, hi ha una última cita a la que han d’assistir tots els nens, i és la festa de les colònies sahrauís de Catalunya, que aquest any es va celebrar a Vilafranca del Penedès. L’experiència d’acollir un nen sahrauí a casa és única i tothom l’hauria de viure. Això és el que ens diuen tots els pares acollidors, tot i que tampoc amaguen les dificultats amb que es troben durant aquests mesos. “Ens diuen que és una experiència molt maca, però que també cansa, perquè són dos mesos i dos mesos costen de passar. És una criatura més a casa i porten molta feina, perquè són com nadons, no els has de canviar però els has d’ensenyar tu” ens diu la Maite. D’altra banda la Maria, la mare acollidora, ho confirma, tot i que el seu cas ha estat una mica diferent: “La nena que tenia a casa té 14 anys i hem tingut els típics problemes d’adolescents, com els que puc tenir amb la meva filla” ens diu. El dubte més freqüent Sigui com sigui, els problemes amb els que es troben els pares acostumen a ser els mateixos, i la principal dificultat que tenen tots és la de l’idioma. I a l’igual que certes dificultats es repeteixen a la majoria de famílies, també hi ha una pregunta que és típica en parlar d’aquest tema: És bo que un nen que té unes condicions de vida difícils passi dos mesos al nostre país per després tornar a casa seva?. La Maite i la Maria han sentit moltes vegades aquesta qüestió i tenen molt clara la resposta. “Aquesta és la pregunta que tothom fa i jo sempre dic que aquests nens surten de l’infern. Venen exclusivament de colònies, a passar-s’ho bé i a fer-se la revisió mèdica, que és un dels principals motius del viatge. A l’hora de marxar se’n van la mar de contents perquè aquí han estat molt bé però allà tenen la seva família. Nosaltres ens pensem que vivím molt bé perquè tenim cotxes i cases, però ells a la seva manera, també viuen bé i són molt feliços”. El mateix ens diu la Maria, que també posa l’accent en la importància de la família: “Una cosa és que a ells els faltin coses materials, però l’afecte dels seus està per sobre de tot. Aquí estan molt bé, volen repetir, però només per un temps. Són com unes vacances, on t’ho passes molt bé però al final ja tens ganes de tornar a casa”. Del que no hi ha lloc a dubte veient les cares de nens i famílies en el moment d’acomiadar-se, és que l’experiència val la pena, que són uns dies especials per a tots els que hi participen, on es dóna però sobretot es rep molt. La majoria de famílies, sense dubtar-ho, repetiran l’any vinent. Unes colònies al primer món
16 famílies de la ciutat han acollit durant aquest estiu a nens del Sàhara
Abraçades, emocions, carícies i plors. L’alegria de tornar a casa i la tristesa de deixar a qui, per dos mesos, ha estat la teva família. L’alegria de veure que un nen marxa content i la tristesa de saber que a casa seva, viure és molt més difícil que en el nostre món. Aquests són els sentiments enfrontats que es van viure el passat dissabte a la tarda davant del Parc Central, quan les famílies mataronines que han acollit durant l’estiu a un dels nens sahrauís que passen les vacances al nostre país es van acomiadar dels nens, que acabaven així les seves colònies al nostre país. Cada estiu, alguns dels estudiants amb més bones notes dels campaments sahrauís reben com a premi la possibilitat de venir a l’estat espanyol de colònies durant l’estiu. Són nens d’entre 8 i 12 anys -tot i que a vegades es donen casos especials en què la franja d’edat es veu modificada- que poden escapar de les altes temperatures del seu país a l’estiu i gaudir durant els mesos de juliol i agost de les comoditats d’occident, d’una alimentació més completa que la que tenen al seu país i d’una bona revisió mèdica. Aquest any han estat fins a 800 els nens que han visitat Catalunya, i molts més els que han arribat a l’estat espanyol. D’ells, 16 han anat a parar a famílies mataronines i 38 ho han fet en la zona que es coordina des de la nostra ciutat i que comprèn famílies des de Vilassar de dalt fins a Arenys. Ambaixadors del seu poble Maite Guardiola és la coordinadora a Mataró del funcionament d’aquestes colònies, un projecte anomenat Vacances en Pau i que s’organitza a través de la delegació del Frente Polisario a Catalunya. La Maite, que ha acollit a nens a la seva família en quatre ocasions des de l’estiu del 2000, té molt clar que a banda de la vessant indubtablement solidària d’aquesta experiència, els seus organitzadors també li atribueixen una important tasca de protesta o d’exercici de memòria. “Els nens vénen aquí com a ambaixadors del seu poble. Vénen a dir que existeixen, encara que faci trenta anys que estan allà, amb un problema polític i sense que se’ls faci cas” diu la Maite, que a més, explica com aquesta circumstància política també està molt present entre els nens: “Ells són molt conscients de la situació perquè des de petits els hi expliquen a l’escola i també a casa, ja que la majoria d’ells tenen els pares a la Guerra”. La consciència política està especialment viva entre els més grans i genera dubtes quan arriben aquí i ha través de la televisió descobreixen altres conflictes on, a diferència del que passa amb ells, sí reben ajuda. Això és el que recorda una de les mares acollidores d’un infant sahrauí que va quedar sorpresa davant de la pregunta del noi que en conèixer les informacions sobre el conflicte del Líban va demanar-li perquè Espanya no els ajuda a ells i en canvi sí que ho fa amb el país veí d’Israel. Una lliçó pels fills D’una banda, els anteriors són els motius de l’organització, però molt diferents acostumen a ser els de les famílies acollidores. “Hi ha gent que ha llegit sobre les colònies a algun lloc, li ha fet gràcia i ha pensat que ho podia fer” explica Maite Guardiola en parlar de les raons que porten a les famílies a contactar amb ella, i afegeix “hi ha gent qui ho fa pels nens, perquè pensen que els tenim molt mal acostumats i que és bo portar a casa a algú que els ensenyi que hi ha altres realitats diferents a la nostra, que no només estem nosaltres”. Justament aquests motius són els que van portar a la Maria i el seu marit a acollir una nena a casa seva. “Ho vam fer una mica per curiositat” explica, “per saber com viu la gent allà, però també pels meus dos fills, per ensenyar-los que hi ha altres cultures i que han de ser persones solidàries”. El més normal és que siguin les famílies interessades les que es posin en contacte amb Maite Guardiola. Un cop han parlat es concerta una entrevista personal on es parla del funcionament de les colònies i de la situació dels nens que han d’arribar. Finalment, abans d’iniciar les colònies, es fa una reunió conjunta de totes les famílies. A més, un cop els nens estan aquí, sempre tenen l’ajuda i suport que ofereix la coordinació. “Hi ha cops que els nanos no fan cas, que els costa més adaptar-se a la rutina de casa, nens que no mengen, que es troben malament... i llavors els pares no saben ben bé què fer i ens truquen per consultar-nos” explica Maite que ens confessa que només en el més de juliol es va gastar fins a 300 euros en telèfon mòbil per resoldre totes les consultes. Trobades entre famílies Un cop han arribat aquí, però, les regles són senzilles. És obligatori que el mes de juliol tots els nens vagin a un esplai, el que més agradi als pares; així com també és obligatori assistir cada tarda de dimarts a la plaça de darrera l’ajuntament per fer un gelat: “És una manera que es comuniquin i es trobin amb la resta de nens. A nosaltres també ens va molt bé perquè les famílies poden parlar dels problemes que puguin tenir i del dia a dia. A més, d’aquesta manera nosaltres també veiem com estan els nens, que no els falti de res”. Finalment, hi ha una última cita a la que han d’assistir tots els nens, i és la festa de les colònies sahrauís de Catalunya, que aquest any es va celebrar a Vilafranca del Penedès. L’experiència d’acollir un nen sahrauí a casa és única i tothom l’hauria de viure. Això és el que ens diuen tots els pares acollidors, tot i que tampoc amaguen les dificultats amb que es troben durant aquests mesos. “Ens diuen que és una experiència molt maca, però que també cansa, perquè són dos mesos i dos mesos costen de passar. És una criatura més a casa i porten molta feina, perquè són com nadons, no els has de canviar però els has d’ensenyar tu” ens diu la Maite. D’altra banda la Maria, la mare acollidora, ho confirma, tot i que el seu cas ha estat una mica diferent: “La nena que tenia a casa té 14 anys i hem tingut els típics problemes d’adolescents, com els que puc tenir amb la meva filla” ens diu. El dubte més freqüent Sigui com sigui, els problemes amb els que es troben els pares acostumen a ser els mateixos, i la principal dificultat que tenen tots és la de l’idioma. I a l’igual que certes dificultats es repeteixen a la majoria de famílies, també hi ha una pregunta que és típica en parlar d’aquest tema: És bo que un nen que té unes condicions de vida difícils passi dos mesos al nostre país per després tornar a casa seva?. La Maite i la Maria han sentit moltes vegades aquesta qüestió i tenen molt clara la resposta. “Aquesta és la pregunta que tothom fa i jo sempre dic que aquests nens surten de l’infern. Venen exclusivament de colònies, a passar-s’ho bé i a fer-se la revisió mèdica, que és un dels principals motius del viatge. A l’hora de marxar se’n van la mar de contents perquè aquí han estat molt bé però allà tenen la seva família. Nosaltres ens pensem que vivím molt bé perquè tenim cotxes i cases, però ells a la seva manera, també viuen bé i són molt feliços”. El mateix ens diu la Maria, que també posa l’accent en la importància de la família: “Una cosa és que a ells els faltin coses materials, però l’afecte dels seus està per sobre de tot. Aquí estan molt bé, volen repetir, però només per un temps. Són com unes vacances, on t’ho passes molt bé però al final ja tens ganes de tornar a casa”. Del que no hi ha lloc a dubte veient les cares de nens i famílies en el moment d’acomiadar-se, és que l’experiència val la pena, que són uns dies especials per a tots els que hi participen, on es dóna però sobretot es rep molt. La majoria de famílies, sense dubtar-ho, repetiran l’any vinent. 
