La Casa de la Música ha fet un any. Un any d’activitats, d’empenta i també d’experimentació. La primera valoració sols pot ser positiva perquè La Casa ha entrat amb força en el dia a dia. Es tracta de la principal locomotora cultural de Mataró si un està atent als anuaris. D’altra banda això és el que es demanava, era un deure; fet.
Quan fa un any es posava en marxa el projecte de Casa de la Música Popular ho feia com el primer exponent català d’un model que s’ha confirmat vàlid i que fins i tot serveix de mirall per projectes similars iniciats en altres ciutats. Es tractava d’exportar el model de concertació del sector públic al privat a l’àmbit cultural. La fórmula que es proposava i que en molts àmbits va entrar amb calçador i dificultat era la de compartir el projecte entre una empresa social sense afany de lucre i l’administració. “A nivell cultural, costa molt treballar entre el públic i el privat perquè són dos mons amb dues maneres de fer, diferents virtuts i defectes. Al compartir s’intenta unir vocació pública i gestió privada. A nivell de sostenibilitat es millora perquè la gestió és menys burocràtica però no es priva el benefici econòmic. És un model a exportar en tots els temes socials on s’interrelacionen el públic i el privat” explica Pau Manté de Visualsonora, l’empresa que hi ha darrera la Casa de la Música.
El projecte de Casa de la Música es va fraguar amb molts problemes durant mesos i mesos, fins i tot anys, els que duia el Clap a Mataró protagonitzant un diàleg de sords amb un Ajuntament recelós d’entrada, òbviament. Finalment però i amb una empenta final a les negociacions a tres es va arribar a l’acord entre Ajuntament, Clap i l’ICIC de la Generalitat i amb un somriure d’orella a orella els tres es presentaven el març del 2005. En la presentació de La Casa es donava a conèixer la idiosincràsia del projecte en un redactat amb tints de manifest, ple d’objectius ambigus, retòrics i ambiciosos com “fer ciutat” o “fer arribar la música a tot arreu”. Fent el balanç al que obliga l’aniversari s’ha de dir que el grau de compliment, fins i tot d’aquests objectius-eslògan és molt satisfactori.
Més enllà de la dimensió numèrica, especialment perceptible ha estat la presència de La Casa assistint a més d’una trentena d’entitats a l’hora d’organitzar esdeveniments musicals. La irrupció amb força en el camp de la docència extraescolar, no exempte de polèmica, així com les diverses accions dutes a terme en el sentit de “crear cultura musical” completen un ventall de coses fetes que fa patxoca al final del primer dels tres anys de projecte firmats. “Estem tots plegats molt contents de com ha anat. La valoració és bona, en compliment i en compromís” dicta Manté.
“La Casa” com a marca
“El projecte té nom de casa i el fet que no hi hagi una casa de totxo fa que la gent li costi d’entendre. De mica en mica la gent ha anat coneixent el projecte i amb temps el concepte va quallant”. Pau Manté reconeix que va costar i costa donar a conèixer el projecte, la seva naturalesa de funcionament i qui hi ha al darrera. De com en un any La Casa de la Música s’ha situat com a actor cultural predominant a la ciutat actuant allà on ho feia i també on ni ho havia fet el Patronat Municipal de Cultura n’hi ha hagut no pocs comentaris i suspicàcies. “La gent es pensa que sempre que es barreja empresari i administració és per fer un “pelotazo” perquè no hi ha empresaris que treballin per un sou com nosaltres” explica Manté, que malgrat això reconeix haver rebut alguna crítica de l’administració quan la vocació per fer política cultural ha pogut amb els gestors del projecte.
La Casa doncs, ha titubejat en alguna ocasió per un terreny pantanós per desconegut com era el d’aquest punt comú entre el públic i el privat en temàtica cultural. Sembla però, a l’any d’haver-se iniciat, que la cosa està ben fonamentada i consolidada. Es tracta d’un imperatiu a seguir treballant dirigit als seus gerents i sobretot d’un pas edavant per Mataró, aquella ciutat tan culturalment victimista.
