Casos d’esportistes retirats com el del malaurat waterpolista Jesús Rollán fan aflorar a la societat el fantasma de l’èxit i la fama malaguanyats. Esportistes que han acariciat el cel amb les mans però que en aterrar no han sapigut superar els obstacles de la societat. La salut psicològica de l’esportista, ja sigui a nivell d’alta competició com a l’esport base, ha anat prenen rellevància amb el pas del temps. La psicologia ha trobat el seu espai també en l’esport.
Jaume Martí, un jove jugador d’hoquei gel del Futbol Club Barcelona i estudiant de psicologia, decideix fundar pels volts de 1983 juntament amb altres companys de la facultat, l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport. Les mancances en la pràctica de l’esport d’alta competició van empentar el Jaume i els seus companys a promoure la creació de l’ACPE, la primera entitat de l’estat destinada a l’aplicació i estudi de la psicologia en l’àmbit esportiu, una tasca continuada fins als nostres dies amb un caire divulgatiu i científic. Els seus objectius: fomentar i coordinar els treballs i les investigacions en l’àmbit de la psicologia de l’activitat física i de l’esport. L’ACPE és actualment una associació oberta a la participació de psicòlegs, estudiants, esportistes i persones vinculades o interessades en la Psicologia de l’Activitat Física i l’Esport. La seva seu es troba a Mataró.
No és d’estranyar que la creció de l’ACPE tingués lloc a Catalunya, la comunitat que segons les estadístiques té un índex de pràctica esportiva més elevat. El grup de psicòlegs i persones associades va anar augmentant progressivament, fins el ‘boom’ que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona, quan algunes delegacions van començar a incloure psicòlegs en els seus equips tècnics. Després de la tempesta sempre arriba la calma i com tot, amb el temps, la psicologia aplicada a l’esport es va anar resituant i normalitzant, un fet que en els seus inicis va crear diverses controvèrsies. “L’Hospitalet treballa amb un bruixot”. Aquest titular es podia llegir l’any 1986 en un diari esportiu. Tal bruixot era Jaume. L’equip es trobava en una difícil situació i la ‘desorientació’ del tècnic en la seva relació amb els jugadors recomanava la contractació d’un psicòleg. Actualment l’associació té més d’un centenar d’afiliats, el psicòleg català Jaume Cruz té la primera càtedra en Psicologia de l’esport de l’estat i la Universitat Autònoma de Barcelona és l’única que ofereix estudis reglats –un màster-.
¿Com t’ho has passat?
“La motivació d’un nen de deu anys no és guanyar ni competir”. La psicologia esportiva no només té el seu àmbit d’aplicació en l’alta competició, ans el contrari la salut esportiva es comença a treballar des de la infància i en molts casos amb els pares que converteixen les necessitats i motivacions dels més petits en les seves pròpies. En la societat competitiva en què vivim, guanyar suposa un reconeixement social i en ocasions són els progenitors els que desitgen guanyar més que els seus fills, l’objectiu dels quals es gaudir. Qui ha guanyat? És la primera pregunta que m-olts nens escolten en arribar a casa després de la competició, Jaume aposta per una altra en la que el resultat no primi per davant del gaudi: Com t’ho has passat?. El psicòleg explica que “preparar al nano per fer esport el màxim de temps possible” és la seva fita, perquè en arribar al moment clau en el que s’obre la porta a l’esport professional l’adolescent pugui decidir sense comptar amb cap altre pressió afegida que la de la seva pròpia experiència com a esportista
La competició
Un cop s’entra en l’elit el pes de la pressió pot malmetre la trajectòria de l’esportista. Controlar l’ansietat, cercar motivacions i fixar objectius són claus que el psicòleg utilitza per aïllar aquesta pressió, que no és ni més ni menys que la de qualsevol altre assalariat sigui quin sigui el seu àmbit. “Les característiques de la pressió a tots els nivells de la vida és igual”, aclareix Jaume. Optimitzar un bon moment passa per pensar “en l’aquí i en l’ara”, concentrar-se en cada acció com si fos única i tenir com a meta fer-ho bé, oblidant guanyar; els resultats arriben. En els esports d’equip el psicòleg treballa amb l’entrenador en el camp del lideratge i la comunicació, el “com dir-ho, no el què ha de dir”. Tasca complicada, Jaume no es reconeix com un ‘apagafocs’ a mitja temporada, l’ideal per desenvolupar la seva feina, ser un més del cos tècnic. Diferents àmbits de treball per un mateix objectiu: descobrir les motivacions per a gaudir d’una bona salut esportiva.
