Les llambordes encara formen part de la fesomia dels carrers mataronins. Mentre alguns carrers s’han asfaltat i re-asfaltat desenes de vegades, altres encara compten amb els llambordins que, en teoria, són un pis pitjor per als vehicles i per a la mobilitat global tant d’aquests com de les persones. L’explicació de perquè resisteix el llambordí es troba en una doble argumentació. Ens uns casos les llambordes es canviaran quan s’intervingui en els carrers en qüestió; en d’altres la tradició i estètica dels carrers demanen que es mantingui.
Hi ha debat públic a l’entorn de les llambordes. En molts casos els veïns dels carrers que encara compten amb les pedres com a pis demanen a l’Ajuntament que asfalti. Hi ha casos, però, inversos. És l’exemple del Carrer Prat de la Riba i d’algun altre que, els propis veïns, sols poden concebre com a carrer de llambordins. La tradició xoca amb la modernitat i sorgeix la discrepància entre les noves necessitats i l’antic concepte de carrers de poble. El de Prat de la Riba, però, és un dels pocs casos paradoxals i en la majoria la pressió ciutadana que percep l’administració local va en el sentit contrari: els veïns volen que s’asfaltin els carrers, que prevalgui la comoditat. “Les llambordes són maques però incòmodes, la gent s’entrebanca i anar-hi en bici pot ser un calvari” assegura, per exemple, la Laia.
Qüestió de dos departaments
La permanència de llambordes als carrers és responsabilitat de dos departaments de l’Ajuntament, el d’Obres i el de Manteniment. El primer prioritza l’asfalt sobre els llambordins quan intervé en un carrer, és a dir, duu la iniciativa a l‘hora de renovar el pis. El segon actua perquè l’estat de la via sigui l’òptim, tant en cas de llambordes com d’asfalt. “Cal dir que no té perquè estar millor un carrer asfaltat que un amb llambordes” comenta Francesc Melero, regidor de Manteniment. El regidor explica que la decisió sobre en quins carrers s’actua es pren en base a uns criteris que sintetiza una auditoria feta per tècnics de l’UPC. Melero assegura que la inversió de l’Ajuntament en pavimentació és “de molta importància” i defensa l’asfalt per fer front a noves demandes com poden ser l’aparcament o la mobilitat dels discapacitats.
“L’asfalt és millor pels cotxes i, a més, és positiu i el fomentem també perquè redueix el so en una de les seves tipologies” argumenta el regidor. És en base a aquests criteris de mobilitat i de pressió veïnal en algun sentit que s’orienta l’acció del govern que, de forma contínua, aprova i executa obres de pavimentació en algun carrer de la ciutat. “Em sembla perfecte que l’asfalt vagi millor pels cotxes però jo diria que els carrers han de ser per les persones i és innegable que és molt més maco amb les antigues llambordes” diu Maria Eugènia, veïna del carrer de Beata Maria que, com a curiositat, manté la marca de les rodes dels carros en els extrems del seu pis de llambordes. “És més important mantenir les llambordes en bon estat que accelerar-se a substituir-les per asfalt” diu Melero que entén que la gent vulgui asfalt i que no s’atreveix a “fixar cap termini perquè tot estigui asfaltat ni si arribarà algun dia que això passi”.
El cas Prat de la Riba
El carrer Prat de la Riba és el més paradigmàtic del conflicte entre llambordins i asfalt. Allà el progrés de l’asfalt topa amb la tradició i amb uns veïns que tenen clar que volen els llambordins. Malgrat això hi ha algun cas de veí que no veuria amb mals ulls que s’asfaltés el carrer. Això toparia però amb l’encant del que popularment s’ha anomenat “el carrer més maco de Mataró”. Melero entén la peculiaritat del cas però avisa que igualment s’han de fer millores per mantenir i adequar el carrer. “Que sigui especial no l’exclou d’haver de complir normatives. Es pot conciliar tot”. Aquesta batalla per conciliar estètica, tradició, legalitat, comoditat i modernitat és, en definitiva, el que hi ha darrera el debat.
