Molta gent concep el moviment okupa com una mena de hobby juvenil que consisiteix en entrar en una casa que és propietat d’algú altra i instal·lar-s’hi tirant del que vulgarment s’anomena “patilla”, com si res. Aquesta visió, força parcial pot acostar-se a la realitat –tot i que té força malícia intrínseca- en els casos de les vivendes ocupades però el cas dels anomenats CSOA, centres socials ocupats i autogestionats, la situació vira i el moviment ocupa abarca una altra dimensió que, sovint, o s’obvia o es nega o simplement es desconeix.
Aquesta vessant, cultural o social, del fenomen dels esquàters és, de fet, la que, sovint aixeca suspicàcies fora del propi moviment davant els desallotjaments. El que es podria qualificar de “rol social” dels okupes és, de fet, l’orígen de l’okupació. Com això va nèixer aquest fenomen, també aquí a Mataró, i com a tal perdura avui encara en un CSOA que ve a fer aquell paper que uneix ocupes i ciutat per un padró comú; el de l’activisme cultural, social o polític.
La història okupa de Mataró té diversos episodis tot i que hi ha dos èpoques i tipologies força diferents. Els primers temps, al voltant de la transició, van ser èpoques de reivindicació que trobava com a vehicle aquest mètode amb casos com el Can Noè o Les Esmandies en què van ser associacions de veïns les que “van entrar” a espais que consideraven seus o predestinats al barri per reivindicar-ne la seva utilització social. Després vindrien temps d’altibaixos en l’ocupació que va tenir els cooperadors en una mena d’alliberats del fenomen i que arriba als temps actuals amb el Cafè de Mar i la Drogueria, encara oberta com a protagonistes, abans d’arribar l’Estella.
L’Estella, un gran CSOA
Amb l’entrada als antics magatzems de Can Maymí, l’estiu del 2004, els okupes mataronins fan un salt qualitatiu perquè disposen d’un espai grandiós on, ara sí, comten amb matèria primera per desenvolupar tota l’obra social, cultural i política que, vingui d’on vulgui segons declaren, hi vulgui tenir cabuda. Paral·lelament, s’habilita una vivenda, la de Cal Ronk. Certament, el CSOA l’Estella va ser, durant els seus escassos mesos de vida, una olla a foc conastant on va bullir de tot i on, per pirmer cop amb instal·lacions amb cara i ulls, el moviment podia veure realitzat el seu projecte que es basava en les ganes de fer, en un funcionament assembleari, obert a tothom, de clara vocació – o com a mínim pretesa intenció- de partir i arribar a tothom.
Amb el lema “Si ens treuen les cases ocuparem les places” dissabte la Plaça de les Tereses va ser “okupada” i s’hi van celebrar un seguit d’activitats que van voler recordar tot el que s’havia fet, es feia, i es volia fer a l’Estella que va obrir-se de bat a bat, en instantànies, xerrades i accions artísitques, a una ciutat que de fet ja l’havia començat a collir amb força generositat per Carnestoltes s’hi van congregar 400 persones. Gent variada s’aturava al mig de la plaça, contemplava plafons, tirava contra dianes farcides de polítics o s’interessava pel projecte que també es va ensorrar.
I és que, en paraules d’alguns dels membres de l’Estella “allà dins s’hi feia de tot”. Hi havia tallers, era espai d’assaig de grups teatrals, acollia concerts i dinars, hi havia un hort públic, s’hi pintava, s’hi reunien col·lectius, s’hi celebraven cinefòrums, era seu d’algunes entitats, era un espai obert tan pel final d’una bicicletada contra l’especulació, com per unes jornades de Mataró sense fils fins a una mena de calaix de sastre d’intercanvi. I, sobretot, insisteixen els okupes, era –així el pinten- “un espai obert, que funcionava en el dia a dia i que restava obert a una ciutat que hi tenia un pol d’activitat”.
Els debats sobre l’okupació com a fenomen, la seva viabilitat, utilitat o legalitat acostumen a ser parcials i subjectius. Hi ha opinions per totes les bandes, des de la defensa aferrissada de l’okupació amb tot el que comporta fins al qui la critica per considerar-la fora de la llei. Per tot això més profund, però, era secundari dissabte quan un aparador del que va ser L’Estella s’obria per mostrar el què es va enderrocar, diuen, il·legalment. Reivindicar-ne l’existència, la validesa o com a mínim el record és legítim va ser interessant.
