“La història està feta de casualitats”

Parlem amb el periodista mataroní Josep Maria Martí Font, corresponsal d'El País entre 1987 i 2009

  • Berta Seijo// Fotos: Daniel Ferrer i cedides
  • Dimecres, 22 Gener 2020 16:18

Perfils, 2017/2020 - perfils-Josep maria martí font

Per a Josep Maria Martí Font, “la història està feta de casualitats”. D’aquesta manera, el periodista mataroní justifica haver pogut viure en primera persona i en rigorós directe alguns dels episodis més importants que han tingut lloc en els últims 50 anys a Europa. La caiguda del mur de Berlín és una de les experiències que recorda amb especial èmfasi, un esdeveniment gràcies al qual va poder comprovar que “el poder no controla res”. Com a corresponsal d’El País, tampoc va voler deixar escapar la Unió Soviètica de la Perestroika o el París de les revoltes del 2005. Aspirant a guionista, fundador de dues galeries d’art i escriptor, Martí Font és, a més a més, un fervent amant de la cultura i un autèntic nostàlgic de la Barcelona més lliure i rebel dels anys setanta.

Josep Maria Martí Font va néixer el 1950 a Mataró, ciutat en la qual va viure fins als 12 anys. De fet, el que actualment coneixem com a restaurant 'Caminetto' era en aquella època la casa dels seus avis. “Ara la descriuen com a edifici senyorial del segle XIX, cosa que em fa gràcia perquè jo la recordo d’una altra manera”, afirma.

Establert a Barcelona des de fa temps, el periodista reconeix que no visita la capital del Maresme gaire sovint, “només quan hi ha algun enterrament o en aquelles ocasions que cal posar al dia el panteó familiar, al cementiri dels Caputxins”. La ciutat ha canviat molt per a ell. “No té res a veure amb el Mataró vell al qual, durant la meva adolescència, sempre tornava amb la família per passar les vacances de Nadal”, explica. En aquella època, la vida de Martí Font tenia lloc en “un radi de proximitat d’entre 20 i 25 quilòmetres”, cosa que canviaria de forma dràstica pocs anys després.

“El país se’m queia a sobre”

Contra tot pronòstic, l’entrevistat és llicenciat en dret, uns estudis que va cursar per complaure el seu pare. “Ell estava molt capficat perquè jo fos advocat i, fins i tot, em va aconseguir una feina com a passant que vaig acceptar perquè em pagaven”, explica. Mentrestant, Martí Font aprofitava les estones lliures per escriure a les revistes de la universitat i en les publicacions on podia. “Tenia un amic que era fill del propietari d’un diari que es feia a Monzón, a Saragossa, que es deia Ecos del Cinca, i jo hi escrivia articles sobre qualsevol cosa”, afirma.

A principis dels setanta, “Barcelona era una ciutat especial i diferent de la resta, el centre neuràlgic del moviment underground a Espanya”. El periodista argumenta que la llunyania amb el poder de Madrid va afavorir que l’alliberament sexual, les drogues i el rock and roll arribessin abans a la capital catalana, malgrat viure encara sota l’ombra d’un règim franquista cada vegada més decadent. Tanmateix, Martí Font continuava amb ganes de sortir i veure món. “El país se’m queia a sobre i per això anava sempre que podia a París, d’on tornava carregat de llibres i discos”, recorda.

Aquests viatges de cap de setmana a la capital francesa amb quatre amics en un Seat 600 van acabar quan Nova York va cridar l’atenció del mataroní: “Era un lloc molt llunyà i els vols low cost encara no existien, però vaig aconseguir anar-hi per primera vegada amb només 23 anys”. Un cop allà, va conèixer Antoni Muntadas i Antoni Miralda, dos artistes barcelonins que buscaven company de pis i als quals considera els seus “mestres de vida”.

Després d’un any vivint en “un magatzem fet pols del Soho”, l’entrevistat va decidir tornar a Barcelona i treure profit del seu anglès i coneixements assolits a la ciutat que mai dorm. Revistes com Ajo Blanco, Vibraciones i Fotogramas van publicar els seus articles i entrevistes en el mateix període en què també va obrir dues galeries d’art a la ciutat: una d’art conceptual anomenada G i una altra més underground, que portava per nom Mec-Mec i on es va estrenar amb una exposició individual de Javier Mariscal el 1977.

Especials 2017/2020, josep maria marti font

Del Hollywood daurat a la Movida madrilenya

El 1979, Martí Font fa les maletes i marxa cap a Los Angeles. La seva intenció és treballar com a guionista i viure de la indústria de l’entreteniment. “És una ciutat que sempre ha estat la destinació preferida de lletraferits i escriptors frustrats”, assegura.

El periodista pot presumir d’haver estat en el lloc precís, en el moment oportú, una tendència que l’acompanyarà al llarg de tota la seva carrera professional: “Eren els anys vuitanta, l’època del boom de sèries com Dinastia o Dallas i, malgrat que el meu objectiu inicial no era aquest, vaig acceptar ser el corresponsal de Lecturas a Hollywood quan m’ho van proposar”. Gràcies a aquesta col·laboració va poder entrevistar actors com Larry Hagman i visitar els rodatges, tasca que compaginava amb petites incursions en el món del cinema. Una de les més destacades és la seva contribució al guió de Reborn, pel·lícula dirigida per Bigas Lunas i protagonitzada per Dennis Hopper.

Cinc anys després i convençut que era el periodisme i no el cinema “la professió amb què podria pagar les factures”, el mataroní va abandonar Los Angeles. Just en aquell moment va rebre una oferta laboral molt temptadora, que consistia a mudar-se a Madrid i treballar en un diari “jove i interessant”, fundat menys de 10 anys enrere. Parlem d’El País, publicació per a la qual va cobrir la Movida madrilenya, un moviment encapçalat per personatges que ell coneixia molt bé, com Pedro Almodóvar o Santiago Auserón, i que el va fer reviure la Barcelona dels setanta.

"La tarda del 9 de novembre del 1989, Martí Font va ser un dels pocs periodistes acreditats que van assistir a la roda de premsa on es va desencadenar la caiguda del mur de Berlín".

“Un relat extraordinari”

“Escriure per un gran diari sobre el Madrid dels vuitanta era un regal, però jo volia treballar a l’estranger”, explica Martí Font. Per aquesta raó no és gens sorprenent que, quan li van oferir la corresponsalia de Moscou, acceptés de seguida. De fet, ell estava convençut que “la gran història” havia de passar allà, ja que era l’època de la Perestroika i tothom estava pendent de quina seria l’evolució de la Unió Soviètica.

Després d’uns anys temptejant el terreny, fent contactes i aprenent rus, a causa de motius logístics, El País va decidir que el mataroní havia de traslladar-se a Bonn, capital de la República Federal d’Alemanya. “No era una ciutat gaire atractiva per a un periodista i, a més a més, jo ni sabia parlar alemany”, explica. La decepció, però, no va trigar a esvair-se: “Vaig arribar a Bonn el març del 1989 i al cap de nou mesos em veig creuant Berlín d’est a oest, amb trossos del mur caient a sobre meu”.

Per a Martí Font, “el relat d’aquella nit és extraordinari”. Gràcies a la seva curta experiència a Moscou, aquest corresponsal jugava amb avantatge: “Sabia que la Unió Soviètica era un decorat darrere del qual ja no funcionava res; tot era un desastre absolut malgrat la imatge que volguessin projectar i per això sempre anava amb els ulls molt oberts, esperant que, en qualsevol moment, tot s’ensorrés”.

La tarda del 9 de novembre del 1989, ell va ser un dels pocs periodistes acreditats que van assistir a la roda de premsa on es va desencadenar la caiguda del mur de Berlín. “Jo hi era quan Riccardo Ehrman, corresponsal italià d’Ansa, va preguntar al portaveu del politburó Günter Schabowski en quin moment els berlinesos podrien travessar la frontera amb el permís adequat”, explica.

El mataroní encara recorda la rapidesa amb què el representant del Partit Socialista Unificat d'Alemanya va contestar “immediatament” i l’estupefacció que va generar entre tots els que es trobaven a la sala. “Després vam saber que la resposta va ser fruit d’un malentès i que la caiguda del mur no estava prevista per aquell dia, però ja era massa tard perquè tota la població estava veient la conferència en directe a través de la televisió”, assegura. “Normalment acostumem a creure que les conspiracions dels governs són permanents i que tot està sempre programat, però no és veritat”, assenyala el corresponsal.

París i la crisi de la premsa

L’última parada de Martí Font com a corresponsal va ser París, una ciutat en la qual va viure cinc anys i on torna sempre que pot. “De la meva estada allà recordo, especialment, els disturbis que es van produir el 2005 entre centenars de joves i la policia francesa quan encara Jacques Chirac era president”, explica. Llavors, les redaccions ja feien servir Internet i els correus electrònics per comunicar-se amb els periodistes internacionals. “Em va sobtar molt que des dels diaris es publiquessin informacions que en moltes ocasions, a més a més, eren errònies, sense consultar-nos als que estàvem sobre el terreny”, afirma.

La irrupció de les xarxes socials, l’impacte de la crisi financera del 2008, la caiguda de la publicitat i “les burrades que va fer en Juan Luís Cebrián, que va endeutar El País amb 5.000 milions d’euros”, van provocar l’acomiadament d’un centenar de periodistes del diari el 2012. Entre ells, Martí Font, que té una opinió força clara sobre la situació actual de la professió: “La precarietat dels periodistes és bestial, cosa que els deixa en mans de qualsevol; nosaltres teníem prohibit acceptar regals de cap mena, les notes de premsa anaven directament a la brossa i les entrevistes les demanàvem, mai ens les oferien”.

Malgrat tot, el mataroní segueix pensant que tant El País com La Vanguardia “conserven bones pàgines de periodisme internacional”. Ara, amb 69 anys, l’entrevistat viu allunyat de les delegacions a l’estranger, es dedica a escriure llibres, a col·laborar en revistes digitals com El Ciervo o La Maleta de Portbou, i a reprendre clàssics com l’Ulisses de James Joyce, “que mai no havia pogut acabar per falta de temps”.

Espies i agents immobiliaris

Especials 2017/2020, josep maria marti font

Per a Martí Font, els polítics són “personatges poc interessants per norma general”. Tanmateix, posats a recordar bones entrevistes, al mataroní li ve a la memòria una amb Joschka Fischer, ministre federal de Relacions Exteriors entre el 1975 i el 1990 a Alemanya. “Em va rebre amb texans i una ampolla de vi a la mà i vam passar-nos tota una tarda parlant”, explica. Quan li preguntem si queden polítics com els d’abans, el periodista assegura que “ara mateix no”. Per a ell, “l’últim gran polític que hi ha hagut és Barack Obama, un home intel·ligent, que va deixar un llegat, tot i els errors que va poder cometre”. A Donald Trump el defineix com “un personatge del qual no es pot dir gaire, un agent immobiliari a qui li agrada fer trampes”; a Vladímir Putin el considera “un home complex i interessant, un autèntic espia rus del qual et pots esperar qualsevol cosa”.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: