Tot i que el feminisme reivindicatiu agafa cada vegada més força, el silenci segueix alimentant la violència masclista al nostre país. Gran part de les agressions es pateixen de portes endins i un alt percentatge de les víctimes no gosa donar la veu d'alarma per por de futures represàlies. Les xifres parlen per si soles: un miler de dones han estat assassinades a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya des del 2003. La situació s'agreuja si tenim en compte que aquesta dada no inclou els crims sexuals, és a dir, casos com el de Diana Quer o Marta del Castillo. De nou, hi ha molts motius per marcar ben fort al calendari aquest 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones.
De gener a octubre del 2019, 51 dones han estat víctimes mortals de la violència masclista a tot l'Estat, segons dades del Ministeri d’Igualtat. De totes elles, 36 van ser assassinades a mans de la seva parella i només 11 havien interposat abans una denúncia contra el seu agressor. En aquest sentit, l'Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial alertava a principis d'octubre que el nombre de denúncies s'havia reduït un 3,7% en el segon trimestre del 2019 respecte del mateix període de l’any anterior. Es tracta d'una dada que posa de manifest que encara hi ha moltes víctimes que descarten demanar ajuda en l'àmbit policial i judicial.
Més víctimes sense veu
Les dones que tenen descendència a càrrec acostumen a ser les més reticents a l'hora de visibilitzar la seva situació i sol·licitar alguna mena de protecció. De fet, el 75% del miler de dones assassinades entre el 2003 i el 2017 eren mares. La conseqüència més crua de tot plegat és que des del 2013 la violència masclista ha deixat orfes aproximadament 260 menors.
Tanmateix, no va ser fins a la reforma de la Llei de la Infància i l'Adolescència del 2015 que aquests nens i adolescents es van començar a considerar víctimes directes de la violència masclista, amb tot el que això comporta, com ara poder cobrar la pensió d'orfandat completa encara que el pare continuï amb vida. Com a novetat, un canvi legal aprovat el novembre del 2018 fa possible que aquests orfes per feminicidi tinguin també dret a una prestació encara que la seva mare no hagués cotitzat mai a la Seguretat Social.
Bones intencions sense efectes pràctics
Aprovat el 2017, el Pacte d'Estat contra la Violència Masclista està a l’espera que la classe política el revisi i el posi en pràctica íntegrament. Ara per ara, en un context en què predominen la inestabilitat i la incertesa governamental, només s’han complert el 25% de les mesures de l’acord, que té un període d’aplicació de cinc anys. Segons el Ministeri d’Igualtat, han entrat en funcionament algunes millores en matèria d’assistència a les víctimes en processos judicials, la consideració de víctima a efectes administratius i de Seguretat Social, l’impuls del suport psicològic als menors o l’increment de les pensions d’orfandat.
Ara bé, diversos col·lectius i organitzacions que lluiten per erradicar la violència masclista indiquen que en cap cas s’han posat en marxa les mesures que tenen a veure amb la prevenció en l’àmbit educatiu. A més, manifesten que encara estem davant d’un sistema molt judicialitzat que no protegeix les víctimes. A tall d’exemple, de les 150.000 denúncies que s’interposen anualment al nostre país, només 30.000 aconsegueixen una sentència condemnatòria.
Una altra de les demandes amb més veus a favor és la d’ampliar el concepte de violència masclista segons el que mana el Conveni d'Istanbul, és a dir, que també es considerin com a víctimes les dones que hagin patit agressions sexuals o que hagin estat assassinades per homes amb els quals mai els va unir un vincle sentimental. Amb aquesta reforma, inclosa en el pacte, es persegueixen dos objectius: que aquests casos no quedin fora de les estadístiques oficials i que les víctimes es puguin beneficiar dels sistemes d'atenció adequats.
La importància de saber defensar-se
Karin Konkle és llicenciada en Estudis de Gènere i professora d'autodefensa feminista. Veïna de Calella, aquesta nord-americana va arribar a Catalunya l'any 1992, sense tenir clar si es quedaria per uns mesos o un any. Finalment, va decidir instal·lar-s'hi i des de llavors treballa en una professió que reuneix les seves dues grans passions: les arts marcials i l'activisme feminista. Per a ella és tan important denunciar la violència masclista com tenir les eines necessàries per actuar en cas d'una agressió.
• Com va sorgir el teu interès per l'autodefensa feminista?
Practico arts marcials des que era adolescent: a Indianapolis havia fet taekwondo, i un cop a Nova York, aikido. Tanmateix, de res em va servir conèixer totes aquestes tècniques quan, amb 18 anys, vaig haver d'afrontar una situació de violència masclista. Es tractava d'un noi amb qui havia decidit tallar perquè era molt possessiu. Un cop la relació va acabar, va començar a assetjar-me, fins que em va agredir. En aquell moment em vaig bloquejar completament i no vaig saber reaccionar.
• A què et va conduir aquesta vivència?
A explorar l'autodefensa des d'una perspectiva de gènere, a prendre consciència que a l'hora de plantar cara a una agressió no n'hi ha prou amb preparar-nos físicament. Principalment, el que es busca amb l'autodefensa feminista és empoderar la dona, ensenyar-li tècniques perquè sàpiga posar límits amb la veu i el cos, comunicar-se clarament i negociar quan hi ha conflictes. Ara ja fa uns 15 anys que imparteixo cursos adreçats a dones.
• Com a pionera, a quins comentaris o reaccions vas haver de fer front en un principi?
Els primers cursos s'anomenaven d'autodefensa "per a dones". Si hagués inclòs l'adjectiu "feminista", segurament no hauria vingut ningú... Recordo que, tot i que algunes dones sí que sentien la necessitat de rebre aquesta mena de formació, bona part de la societat no ho compartia o no ho entenia. Sovint, quan explicava a un home a què em dedicava, la resposta que obtenia era: "Ara que ho sé, no m'atreviré mai a ficar-me amb tu". En certa manera, concebien que era una persona agressiva o violenta, actituds que, amb aquesta mena de reaccions, deixaven ben clar que tenien molt més a veure amb la seva personalitat que amb la meva.
Amb l'autodefensa feminista el que es busca és empoderar la dona en tots els sentits".
• Actualment, quins diries que són els motius que porten les teves alumnes a apuntar-se als tallers?
Hi ha una mica de tot: des de noies que s'apunten perquè se senten atretes pel curs o perquè volen aprendre tècniques com a prevenció, fins a dones que han viscut algun ensurt o que fins i tot han tingut relacions llargues molt problemàtiques i volen recuperar-se i recobrar la confiança en elles mateixes.
• En què consisteixen les teves classes?
Tot i que bona part de les sessions es destinen a interioritzar eines per mantenir la calma en situacions complicades o per gestionar l'espai personal, també fem molts exercicis pràctics. Entrenem i treballem fent simulacres, perquè les alumnes puguin experimentar algunes de les sensacions que es viuen en moments de molta tensió i puguin estar més preparades a l'hora de reaccionar físicament i emocionalment.
• Creus que l’autodefensa feminista és prou coneguda a la nostra societat?
Més que fa uns anys, segur. Penso que el cas de La Manada ha marcat un abans i un després en tot plegat. La mentalitat de gran part de la societat ha canviat radicalment, cosa que no va passar amb el crim d'Alcàsser, un altre cas molt mediàtic de violència masclista. Llavors, tot va derivar en un moviment a favor del control social de la dona; se'ns va infondre temor perquè no sortíssim soles de nit, perquè renunciéssim a la nostra llibertat. Aquesta vegada, la lectura que han fet moltes dones és una altra: la de reivindicar com mai abans el feminisme i la d'aconseguir els recursos i les eines necessàries per esdevenir més fortes i poder lluitar així per la igualtat.
Cursos gratuïts a Mataró
Tot i que viu a Calella, la Karin imparteix els seus tallers d'autodefensa feminista a diferents punts de Catalunya. "Treballo molt amb l'Ajuntament de Barcelona; aquest any hauré fet uns quatre cursos en centres cívics i en algunes entitats de la ciutat", afirma. Tanmateix, després de la capital catalana, on més reclamen els seus serveis és a Mataró: "Per exemple, vinc molt sovint al Centre Cívic Cabot i Barba, i es nota que cada vegada hi ha més suport institucional".
De fet, si mirem enrere, el punt d'inflexió es va donar a principis del 2018, quan el Ple municipal del consistori mataroní va aprovar impulsar tallers gratuïts d'autodefensa feminista de manera regular a tots els centres cívics i casals de barri de la ciutat. Fins ara, s'han dut a terme cinc cursos, adreçats a grups reduïts d'entre 10 i 20 dones.
Segons l'Ajuntament, n'hi ha previst un de nou de cara a principis del 2020: un total de 9 sessions que s'impartiran els dimarts a la tarda, del 14 de gener al 10 de març. De moment, però, no se sap quin equipament de Mataró acollirà el taller.
