Que se sàpiga, les persones que, pel que sigui, són “minusvàlides” no tenen menys drets que la resta i no han de ser “minusmòbils”. Això és la teoria. A la pràctica n’hi ha prou amb passejar-se per Mataró en companyia d’una persona en cadira de rodes per veure com la ciutat és plena d’obstacles que impedeixen la lliure circulació. En el nostre cas vam anar amb la Montserrat Aliberas que es va en cadira de rodes a pesar dels mil i un impediments que troba i que, per desgràcia, ja se sap de memòria. La Montserrat és membre del Grup d’Invàlids de Mataró i el Maresme, GIMM, l’organització que, a copia d’insistir, intenta que la causa i els drets dels minusvàlids siguin respectats.
Només sortir de casa la Montserrat comencem a copsar la crua realitat. Des de voreres massa estretes que obliguen la cadira de rodes a anar per la calçada dels cotxes a l’habitual pràctica de parar el cotxe sobre la vorera per entrar i sortir d’una casa sense ésser conscient que algú pot no poder-se moure per culpa teva. La Montserrat ens parla de la falta de conscienciació de la gent: “Per una banda tothom t’ajuda si tens problemes o t’han d’estirar, et deixen passar i estan per tu però per altra banda, inconscientment, moltes de les pràctiques de la gent ens impedeixen de moure’ns a nosaltres”.
Solucions poc vàlides
Una paradoxa és que algunes accions urbanístiques fetes per eliminar barreres són inútils per no estar ben realitzades. Hi ha baixadors de la vorera amb un salt de quatre dits, hi ha voreres provisionals davant d’obres que acaben amb un salt, que no duen enlloc, hi ha carrers amb llambordes on la roda de les cadires hi queda enganxada o, per exemple, hi ha rampes habilitades que no condueixen enlloc. “Això fa força ràbia. Ja que fan obres, què els hi costa fer-ho bé? Això passa perquè no se’ls hi està a sobre i la llei permet aquests salts que fan que jo, per segons quin baixador pensat per nosaltres, no hi pugui baixar” afirma Aliberas.
Llocs públics poc accessibles
Passant revisió a edificis públics, la Montserrat ens explica com la situació, a poc a poc, millora. “Hi ha edificis com el nou de l’IMPEM on jo no hi puc entrar. L’Ajuntament organitza alguns cursos en llocs on no hi puc accedir, a Santa Anna o Sant Pau m’és impensable poder entrar i als cinemes de Mataró Parc, per exemple, si hi vaig em toca seure a primera fila”, ens explica. Hi ha paranys com alguna parada d’autobús on un cop has baixat del vehicle, no pots sortir de la parada i Aliberas creu que els polítics podrien fer més a l’hora d’avançar en l’eliminació de les barreres. “Un dia tots els polítics haurien de seure en una cadira de rodes i fer un passeig com el nostre. Segurament es conscienciarien del problema”.
Xoca la total desigualtat que pateixen, com la Montse, tots els minusvàlids. En l’habitatge s’ha de tirar d’esgarrapar alguna subvenció o rascar-se la butxaca per adaptar la casa o pis propi però un cop adaptada, el cercle en el que es poden moure és limitat i tancat. “Jo no puc anar a casa d’alguns amics perquè o tenen escales, o a l’ascensor no hi entra la cadira. I això que molts dels pisos són nous però no hi ha manera. Encara avui es construeix força sense tenir en compte criteris com els que exigeix la llei”. El GIMM és una organització cabdal en aquest sentit i té molts socis, respresenta bé els minusvàlids i té força poder d’influència. Apart de la reivindicació, també aposta per la formació perquè molts minusvàlids no poden cursar estudis de forma normal. També es preocupa perquè cap persona estigui a l’atur per la senzilla raó de tenir una mobilitat més reduïda que una altra perquè hi ha molta discriminació laboral envers el seu col·lectiu.
El transport, un gran problema
En el tema del transport és on, potser, la Montserrat es mostra més dura a l’hora d’atacar institucions com l’ATM. “Moure’s per Mataró encara està prou ben solucionat però anar a Barcelona és una quimera, entre els bussos que no estan adaptats, els que ho estan però el sistema no els funciona i els horaris escrupolosos dels vehicles que puc agafar és una odissea anar i tornar amb normalitat. I Renfe ja és el súmmum, tardo una hora i mitja de casa a Premià. És inadmissible” sentencia Aliberas.
La nostra protagonista té clar que cal avançar cap a una normalització de forma que aviat no haguem de comptar els llocs “adaptats” sinó criticar per caducs els “inadaptats”. En aquest sentit es mostra ferma perquè el pret a la mobilitat pugui ser respectat “i es pugui entrar a qualsevol botiga, casa o edifici”. Perquè ella està farta de comprar a distància, des de la porta de les botigues perquè no hi pot entrar o perquè senzillament la rampa habilitada no és vàlida. Acomiadem la Montse fent autocrítica i veient com una cadira de rodes tampoc pot entrar a El Tot Mataró. El GIMM i la seva lluita, els drets dels minusvàlids i el principi d’igualtat una conscienciació per part de tothom. . El que està clar és que una societat com la nostra no pot marginar ningú pel fet de poder-se moure millor o pitjor. Els convidem a posar-se a la pell de la Montse. Un bon exercici de responsabilitat.
Link d’interès:
Grup d’Invàlids de Mataró i el Maresme
