El més difícil no és ser actor, sinó poder viure d'actuar. Des del Tot Mataró parlem amb quatre actors mataronins de diverses generacions que han pogut fer-se un lloc en l’inestable món de l’espectacle.
Aquesta setmana ens endinsem en el món del teatre i la televisió i, sobretot, en l’apassionant però fràgil i intermitent professió d’actor. Coneguem la història i la visió de quatre actors de la zona que, a base de molt esforç, han aconseguit fer-se un lloc en la televisió i el teatre. Descobrim els problemes i dificultats d’aquest sector de la cultura i les diferències de treballar a la pantalla petita o en els escenaris.
Mataró és una ciutat amb una dinàmica teatral força activa. En són exemples les diverses escoles de teatre que formen infants, joves i adults, com l’Aula de Teatre de Mataró i la Saca o les companyies de teatre amateur que actuen a espais com Can Gassol o la Sala Cabanyes. A més, en l’àmbit televisiu, es grava a la ciutat la coneguda sèrie de TV3 que ja fa vuit temporades que s’emet: La Riera. També al Teatre Monumental es realitzen espectacles de més gran format que, sumats a altres petits espais de teatre, conformen un panorama artístic força actiu a la ciutat.
Tot i això, els actors que aspiren a dedicar-se professionalment al teatre, sigui televisió, cinema o pujant als escenaris, sovint han d’aprofundir en la seva formació estudiant a l’Institut del Teatre de Barcelona i ampliar horitzons i possibilitats amb postgraus i cursos de, per exemple, doblatge. Aquest és el cas dels protagonistes d’aquestes pàgines, els quals han lluitat per dedicar-se professionalment a aquest sector començant pel teatre amateur fins a fer el salt a espais com el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) o les sèries televisives de TV3.
Clara de Ramon, una mataronina que tot i la seva joventut treballa com a actriu, va conèixer el teatre des de ben petita a través de la seva família, els quals formaven part de la Sala Cabanyes: “crec que vaig voler fer teatre perquè el vivia com una cosa molt familiar”, afirma la jove. Amb només 23 anys ha treballat al TNC (Agost) i ha gravat tres temporades de la coneguda sèrie de TV3 ‘Kubala, Moreno i Manchón’ (KMM), entre altres. Un origen semblant és la de la Jèssica Pérez que, havent participat en espectacles de la Sala Cabanyes i estudiat teatre a l’Aula de Teatre de Mataró, va veure clar que aquest era el seu camí.
De fet, afirma que “porta el teatre a la sang” i que aquest és la seva gran passió, ja sigui presentant actes, actuant en escenaris o sèries televisives, o ensenyant teatre a infants, feina que li permet combinar la seva formació de mestra amb la d’actriu. Pérez ho té molt clar: “Sóc qui sóc com a actriu gràcies a la Sala Cabanyes i a l’Aula de Teatre de Mataró”.
D’entre els protagonistes del reportatge, Boris Ruiz és l’actor amb una trajectòria professional més llarga i destacada. Originari de Mataró i amb una gran implicació a la ciutat, va començar a fer teatre als Pastorets de la Coma com a Benjamí amb només 8 anys. Va participar de molts espectacles de la Sala Cabanyes i del teatre del Foment, però el que va despertar en ell totes les passions i va obrir-li portes en l’àmbit professional va ser el grup Xaloc dirigit per l’actor i dramaturg mataroní Carles Maicas. Ara és dels actors catalans amb més prestigi i reconeixement professional en el sector.
Per últim, l’actriu de “El Crac” de TV3 que s’ha obert camí en aquest món a base de molt treball, Sara Espígul, també va començar la seva trajectòria a la Sala Cabanyes tot i que, segons explica, abans de participar-hi ja tenia molt clar que volia convertir el teatre en la seva professió. A més de treballar en televisió, també actua en espectacles i actualment representa al Teatre Lliure una obra de Chéjov titulada ‘Ivànov’.
Viure o sobreviure
En una cosa coincideixen els actors mencionats: viure del teatre és molt difícil, només ho aconsegueixen alguns privilegiats i, inclús aquests, sobreviuen amb sous mínims i viuen amb la incertesa que en qualsevol moment se’ls pot acabar la feina. Com ho qualifica Jèssica Pérez, aquesta és una feina molt “intermitent”. De Ramon, per la seva banda, expressa ser conscient que els que s’hi poden dedicar, com en el seu cas, són molt afortunats però afirma amb preocupació que “sempre vius amb la incertesa de no saber si tindràs feina el mes següent”.
Segons Boris Ruiz, dins aquesta professió només el 20% “va subsistint com pot combinant feines a la televisió, el cinema i el teatre”, mentre el 80% restant “malviu” amb condicions laborals precàries i sous poc dignes, opina l’actor. “L’actor no pot viure del teatre i prou”, conclou, i afegeix que combinar diversos tipus de feines dins el món de l’espectacle és el que permet subsistir a molts professionals.
El doblatge o la pedagogia teatral són exemples de feines properes al teatre que alguns actors combinen per poder viure millor. Jèssica Pérez explica que la seva dedicació professional és molt variada: ensenya teatre a l’Aula de Teatre de Mataró, participa en espectacles de petit format, presenta nombrosos actes culturals i participa en sèries o espectacles quan se li proposen, com és el cas dels petits papers que ha realitzat a ‘La Riera’ o a ‘El Crac’.
Televisió o escenaris?
Treballar en els escenaris o en la petita pantalla és, en diversos aspectes, una experiència molt diferent en, per exemple, la retribució econòmica o la tipologia de feina i l’experiència que suposa per a l’actor. En televisió els sous són força alts però en el teatre no sempre és així, només quan treballes en grans teatres com el Romea, el Teatre Lliure o el TNC, expliquen els protagonistes. “Els sous dels mesos d’assajos són baixíssims o directament no es cobren”, afirma Sara Espígul, la qual ha estat diversos mesos seguits sense cobrar en algunes etapes de la seva vida professional. Una altra diferència clara és referent a la tipologia de feina de cada disciplina que, segons Clara de Ramon, es tradueix en llenguatges i experiències molt diferents: “el teatre és directe, cada dia és nou i diferent, cada dia ha d’estar viu i, en definitiva, és màgic”. En canvi explica que a la televisió cada història o escena només es grava en un dia i amb poques seqüències, fet que genera més pressió i cal rapidesa per entrar en situació.
La cultura a la ciutat i el país
Els motius de la complexa i inestable situació dels actors en aquest país són diversos i cadascú té una opinió formada al respecte. Ja sigui per la manca de pressupost, per l’IVA massa elevat en cultura, per l’excessiva quantitat d’actors que hi ha, o la disminució de la feina en èpoques de recessió econòmica, aquesta professió és de les més intermitents.
Sara Espígul considera que aquest és un problema de fons perquè “manquen diners i interès per la cultura”.
Opina que aquest és un ofici permanentment en crisi i que en aquest país no es cultiven espectadors amb interès per la cultura, sinó que queda relegada a un segon pla. “Un país és més ric si té molta cultura, si aquesta està situada al primer nivell”, conclou. Jèssica Pérez també considera que el problema és que no s’aposta prou en la cultura, que no s’hi creu prou. “La cultura ens fa més lliures perquè ens fa més coneixedors d’aquest món”, afegeix l’actriu.
"Hi ha molts actors i poca feina i la que hi ha està molt mal pagada"
Segons el punt de vista de Clara De Ramon, coexisteixen dos problemes diferents. El primer és que “hi ha molts actors i poca feina” i, la que hi ha, està molt mal pagada. A més, s’aposta molt poc per les ficcions en televisió: “TV3 fa 2 o 3 ficcions a l’any”, un nombre molt baix pel volum de gent que comporta que hi treballi. A més, segons la jove, la inversió en teatre i cultura se sol destinar a grans teatres i infraestructures en lloc de subvencionar petites companyies o artistes que són els que realment mouen la cultura.
Així doncs, ser actor professional és d’aquelles professions a la que molts joves aspiren arribar però en la que només uns quants afortunats aconsegueixen fer-se un lloc i obtenir reconeixement. L’aposta en cultura és insuficient per ajudar a créixer a les petites companyies d’actors tant damunt dels escenaris com davant la petita i la pantalla gran. Una feina inestable però màgica que viu en crisi permanent.
