La història de la festa del tot s’hi val

Fill de la tradició pagana el Carnaval neix a Itàlia durant l’Edat Mitjana per combatre la Quaresma

  • Eloi Sivilla
  • Dijous, 05 Febrer 2015 11:14

Especials 2014/2015, Historia carnestoltes 1

La setmana que ve comença la festa de Carnestoltes i com que per carnaval tot si val, en aquest Tot Història intentarem donar a conèixer els orígens d’aquesta festa tan vinculada al cristianisme, però que com tantes altres festivitats té uns antecedents pagans i molt llunyans. El Carnaval, com avui el coneixem, neix a l’edat mitjana a Itàlia, la disbauxa, els excessos alimentaris i carnals s’apoderaven del poble que gaudia de valent aquests dies abans d’iniciar l’austeritat i la penitència que portava la Quaresma. Com és ben sabut, el Carnaval comença Dijous Llarder i acaba el Dimecres de Cendra.


Tot i que el Carnaval que ens ha arribat a nosaltres neix a Itàlia durant l’edat mitjana i lligat al cristianisme, la tradició de disfressar-se, d’amagar-se sota una màscara, d’afartar-se de menjar i beure i de viure la vida desenfrenadament vénen de molt més lluny. Un cop més hem de viatjar fins a l’antiga Roma per trobar els orígens de la festa del tot s’hi val, i és que els romans celebravan descontroladament el final de l’hivern i l’arribada de la primavera.

Celebracions romanes

Per exemple, el 15 de febrer a l’antiga Roma se celebraven les Lupercalia, unes festes en honor a la lloba que va alletar Ròmul i Rem, els fundadors de Roma. Durant les lupercals es feien sacrificis d’animals i grans tiberis, però també es feien rues pels carrers. Els fills de les famílies patrícies de Roma corrien despullats pels carrers de Roma fuetejant a tot aquell a qui es trobaven. Aquest era un ritual que  representava el pas cap a la mudurea i que feia que el nen es convertís en home. Un altre dels components centrals d’aquesta festivitat era la prostitució sagrada que portaven a cap les “llobes” o sacerdotesses lupercals.  

També durant els mesos de febrer i març, els romans celebraven altres festes molt semblants als nostres carnavals, com són les Liberalia, festes dedicades al deu Liber, el Bacus romà, déu del vi i de les orgies. Durant aquestes festes, els nois i noies també celebraven el pas de la infantesa a l’adultesa amb un ritual.
Durant les Saturnalies, la festa romana que ha esdevingut el nostre Nadal, els romans també es disfressaven i anaven de rua pels carrers. Una peculiaritat d’aquesta festa idèntica als nostres Carnestoltes és el canvi de rols, els esclaus durant aquests dies s’apoderaven del control de la casa i manaven els amos, el poble, com fa encara avui a Mataró en pellofa rei del Carnestoltes, s’apoderaven de la via pública tot desautoritzant el poder de les autoritats.  

Antecedents anteriors

Però com és per tots sabut, la cultura romana s’alimentava de la grega i egípcia. Per exemple a l’antiga Grècia els actors portaven màscares per representar les tragèdies gregues, i com que les dones no podien actuar, els homes es disfressaven de dona per fer els papers femenins, un costum, aquest últim que arrelarà amb força en els primers carnavals medievals d’arreu d’Europa.

Però si fem cas a alguns historiadors especialitzats en el món antic, els orígens de disfressar-se i portar una màscara per ocultar el rostre els hauríem de buscar a Sumèria i a Egipte 3.000 anys abans de Crist quan neixen les tradicions que després agafaran romans i grecs. Per exemple, a Egipte es rendia culte al bou Apis, un déu solar associat a la fertilitat i al món dels morts que va fecundar a la deessa Osiris. Cada any pels carrers de la ciutat egípcia de Memfis es treia a passejar un bou seguit d’una comitiva de personatges disfressats.

Especials 2014/2015, Historia carnestoltes 2

Etimologia
Avui dia el més acceptat és que el mot carnaval prové de la paraula italiana “carnevale”, carne (carn) i levare (treure), fent referència a la Quaresma, festivitat que comença just acabar el carnaval.
Tot i això, hi ha teories que diuen que el terme “carna” prové del déu “Karna” de la mitologia indoeuropea i una de les figures centrals del “Majabhárata” una de les epopeies mitològiques més famoses de l’Índia i de l’hinduisme. A casa nostra la festivitat rep el nom de Carnestoltes, que significa “carnes tollendas” és a dir carns suprimides, fent una clara al·lusió a l’inici del dejuni que comença el Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma.

Carnaval medieval

Com hem vist tenim antecedents carnavalescos per donar i per vendre. Però els antecedents romans són els més recents i els que van perdurar al recull de tradicions paganes que van arribar fins a l’Edat Mitjana i que el cristianisme va adoptar per crear un calendari festiu propi.
Aquesta celebració estava marcada pel calendari agrícola, abans de la implantació de la Quaresma cristiana, els pagesos ja celebraven balls i festes per celebrar que s’acabava l’hivern i per demanar que les collites fossin fructíferes. Els àpats també eren suculents, ja que tot el que havia sobrat del rebost per passar l’hivern es gastava aquells dies.

Carnaval vs Quaresma

El carnaval medieval no el podem entendre sense la Quaresma, una festivitat de caràcter religiós implantada en el segle IV dC en el Concili de Nicea. La Quaresma són els 40 dies anteriors a la celebració de la Pasqua. Són dies de dejuni i abstinència, de reflexió i de penitència.

La Quaresma dura quaranta dies com els que va durar el diluvi, o els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya o els quaranta dies que va estar en dejuni Jesús al desert. És per això que els cristians han de patir a les seves carns la penitència de Jesús al desert. Quaranta dies sense menjar carn, sense sexe i de reflexió espiritual són molts, i més durant l’Edat Mitjana quan l’església i el capellà controlaven estrictament la vida de tots els seus parroquians.

Dins d’aquesta disjuntiva neix el Carnaval, una festa que durava una setmana i que servia per menjar, ballar, beure, cardar i desfogar-se abans de l’arribada de les restriccions que portava la Quaresma.

Especials 2014/2015, Historia carnestoltes 4

Primera referència a Espanya
La primera referència escrita a Espanya de la celebració del Carnaval la trobem en el segle VII dC, en un text d’Isidoro de Sevilla on el cronista es queixava que el fidels durant el febrer celebraven festes disfressats pel carrer, fins i tot es disfressaven del sexe que no són, i menjant i bebent sense parar. Però tot i aquests inicis carnavalescos del segle VII dC, no és fins al segle XII dC que el Carnaval s’instaura arreu d’Europa. Com hem dit neix a les grans ciutats italianes i de la mà de les universitats. Amb l’aparició de les universitats al segle VIII, ciutats com Bolonya, París o Salamanca veuran augmentar la seva població gràcies a l’arribada de joves estudiants que seran els que s’encarregaran de fer grossa la festa.

Prohibicions eclesiàstiques...

Ja cap al segle XIV dC, el Carnaval s’havia instaurat arreu d’Europa i les rues de personatges emmascarats i disfressats eren ja habituals durant els set dies que durava la festivitat. Però l’església no va veure amb bons ulls la implantació de disfresses i màscares, tots dos elements de tradició pagana, i durant alguns anys els va prohibir. El Vaticà considerava que aquestes pràctiques  mostraven a l’home com un ésser vulgar i burlesc, i com que l’ésser humà estava fet a semblança de Déu, s’estava faltant el respecte al mateix creador.

Les autoritats civils també es van oposar als carnavals, ja que creien que les màscares i disfresses donaven  anonimat per cometre delictes i improperis. Sense anar més lluny Felip V, després de la Guerra Successió, els va prohibir per evitar possibles venjances, i ja molt més a prop, durant la Dictadura del general Franco també es van prohibir els carnavals populars i el Carnaval es va reduir a l’àmbit escolar.  

Dijous Llarder

Aquí a Catalunya les celebracions de carnestoltes comencen amb el Dijous Llarder o Dijous Gras, que és el dia de la truita i de la botifarra. Però en els països anglosaxons aquest dia rep el nom de Mardi Gras, ja que se celebra el dimarts abans del dimecres de cendra.
A casa nostra no va ser fins als darrers anys de la dictadura que el Carnestoltes va tornar a agafar força, però ara es tracta d’una festa familiar i laica sense cap referència al calendari litúrgic cristià.
Un cop dit això, us desitgem a tots una bona festa de Carnestoltes.

Especials 2014/2015, Historia carnestoltes 3

El Carnaval mataroní
A finals dels anys setanta, a Mataró, primer el Foment Mataroní i, després, el “Nou Gremi de la Carnestoltada”, van començar a cultivar la tradició del dijous llarder, el Carnestoltes, la mort d’en Pellofa amb un empatx d’escudella, el dimecres de cendra, l’entronització de la Vella Quaresma i les tallades de pota. Però, el 1986, després d’un escàndol provocat per un penis gegant que ejaculava indiscriminadament sobre tot el públic que va seguir la rua de carnaval, l’Ajuntament de Mataró va decidir retirar bona part de la subvenció que rebia la festa. Els actes de la Vella Quaresma van sobreviure, però tots els altres relacionats amb en Pellofa, rei dels Poca-soltes van desaparèixer durant cinc anys. En el 91 en Pellofa va tornar, però les celebracions de Carnaval a Mataró van anar perdent adeptes i fins i tot durant alguns anys no es va celebrar la rua. La festa ha crescut amb l‘Hermandà de la Juliana Llardera i la Semproniana Llardosa, els botargues, la colla de la Momerota o els Portafardells que han donat una essència pròpia al Carnestoltes mataroní. La darrera polèmica va ser el 2008 quan va desaparèixer la figura d’en Pellofa del programa oficial, però va irrompre a la rua repartint a tort i dret. En els darrers anys la festa ha deixat enrere polèmiques i ha trobat un guió a seguir, això sí, un any més Mataró no tindrà un ball de carnestoltes com hauria de tenir una ciutat com la nostra.