Un cop passada la celebració del dia de la Constitució Espanyola (6 de desembre) i amb el tema d’actualitat de la reforma de la carta magna espanyola que demanen alguns partits polítics, hem decidit fer un breu repàs històric del constitucionalisme espanyol. Des de l’any 1812 que es va aprovar la Constitució de Cadis i s’acabava amb l’absolutisme, Espanya ha tingut set constitucions diverses que han anat donant resposta a la situació política i social del moment.
El 27 d’octubre de 1807 a la localitat francesa de Fontainebleau, Manuel Godoy, primer ministre del monarca espanyol Carles IV, firma un tractat amb Napoleó per deixar passar les tropes franceses pel territori espanyol per conquerir Portugal. Espanya, que ja es trobava en declivi i havia perdut pes entre les potències europees, s’alia amb França per combatre Anglaterra, principal potència del moment i aliada de Portugal.
Però Napoleó tenia altres plans per a la corona espanyola i la península Ibèrica, i aprofitant les desavinences del monarca espanyol amb el seu fill Ferran i que les tropes napoleòniques ja estaven instal·lades a la península, va forçar a abdicar al monarca i al seu descendent a Baiona i va donar el tron espanyol al seu germà Josep, conegut com a “Pepe botella”. Napoleó volia dotar a la corona d’un règim i una constitució liberal i allunyar-la de l’Antic Règim. Amb aquests canvis polítics i de caràcter liberal, el general francès es volia guanyar l’estima dels ciutadans espanyols, però aquests ja havien patit els allotjaments de les tropes franceses i no volien saber res de tot allò que vingués del país veí. A més a més, els liberals espanyols van tirar pel dret i van iniciar el pas de l’absolutisme al liberalisme a la vegada que combatien al francès.
Arriba la “Pepa”
D’aquesta manera, el dia de Sant Josep de 1812, a Cadis, es va aprovar la primera Constitució Espanyola, coneguda com la “Pepa”. De caràcter liberal aquesta constitució establia la sobirania en la nació i ja no en el rei, Espanya passava a ser una monarquia constitucional. Establia separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), sufragi universal masculí indirecte, llibertat d’impremta, llibertat d’indústria i la propietat privada. Felip VII, fill de Carles IV va jurar la constitució per sumar aliats i recuperar el tro, aleshores en mans franceses. Però un cop el monarca es va fer amb la corona, l’any 1814 després d’expulsar les tropes franceses, va abolir la constitució i es va restaurar la monarquia absoluta.
La “pepa”, que va ser el model a seguir per tots els governs liberals europeus, va tornar a ser vigent durant el Trienni Liberal (1820-23) i durant uns mesos l’any 1836 fins a l’elaboració de la Constitució Espanyola de 1837.
Constitució de 1837
L’any 1836 Espanya estava governada per la reina regent Maria Cristina que, pressionada pels partits liberals, va haver de restaurar la Constitució de 1812. Tot seguit es va formar un govern progressista que va encarregar la redacció d’una nova constitució que va sortir a la llum l’any 1837 i que va ser vigent fins a l’any 1845. Aquesta carta magna recollia l’herència de la del 1812 i va consolidar la monarquia constitucional espanyola, a més va instaurar unes corts bicamerals i per primer cop va incorporar una sèrie de drets individuals de tots els espanyols molt lligats a la propietat. Hem de pensar que el constitucionalisme neix de la mà de la burgesia i amb l’objectiu de defensar la propietat privada d’aquesta nova classe dirigent.
Retrocés constitucional
L’any 1844, després de la regència del militar Espartero, i que un altre militar, Narváez, convoqués les corts per reformar la Constitució de 1837, la Reina Isabel va signar la Constitució Espanyola de 1845. Una carta magna molt més conservadora que l’anterior, deia que la sobirania era compartida entre el rei i les corts. A més a més, el sufragi passava a ser censatari (només podien votar les elits). Aquesta constitució va estar en vigor fins a l’any 1868 a excepció del Bienni Progressista (1854-56), durant aquest període es va redactar la constitució de 1856 de caràcter progressista, però que mai va ser promulgada.
Primer text democràtic
L’any 1866, tal com expliquen els historiadors econòmics, Espanya pateix la seva primera gran crisi econòmica, i això fa que l’any 1868 esclati la revolució de “La Gloriosa” i que la reina Isabel II fugi. Un cop la monarca ja es troba exiliada a França, el general Serrano és el cap del govern provisional i ordena que es redacti una nova constitució, la del 1869 que està considerada com la primera constitució espanyola democràtica i que va estar vigent fins a l’any 1873. La sobirania era nacional i el sufragi masculí era universal. El poder estava dividit, el legislatiu era de les corts, l’executiu del rei, però a través dels seus ministres i el poder judicial, estava en mans dels tribunals. La religió catòlica continuava sent oficial, però ara estava permès qualsevol culte a una altra religió, tant en privat com en públic. Les llibertats individuals van ser ampliades: llibertat d’ensenyament, de premsa, associació i reunió.
Aquesta constitució fou abolida el 29 de desembre del 1874 amb la proclamació del monarca Alfons XII a Sagunt després del pronunciament militar del general Martínez Campos. Es restaurava de nou la monarquia espanyola.
Intent fallit republicà
El 17 de juliol de 1873, durant la Primera República Espanyola, es va presentar el projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, però que finalment no es va poder portar a votació, ja que el general Pavía va dissoldre les corts i va confirmar la constitució de 1869. En el text de 1873 es recollien drets naturals dels espanyols com la vida, llibertat de pensament, d’expressió, d’ensenyament, de reunió, de treball, d’associació i de propietat. A més, la república federal es declarava constituïda per la unió de diferents estats, que en principi eren els antics regnes de la monarquia espanyola, i aquests tenien autonomia econòmica i administrativa. Aquest darrer punt volia donar cabuda a les aspiracions nacionalistes catalanes i basques, i és que en aquesta època ja tenim “el caso catalan”.
Restauració monàrquica
El 1874 amb la restauració de la monarquia, el monarca Alfons XII va encarregar una nova constitució que es va promulgar l’any 1876. Ara la sobirania estava compartida entre el rei i les corts, els drets dels ciutadans es van retallar, el rei compartia el poder legislatiu i tenia la totalitat del poder executiu podent nomenar el cap de govern i ministres. L’estat era confessional, tot i que es toleraven altres religions. El sufragi a partir del 1890 va ser universal masculí.
Constitució republicana
Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-29) i de l’intent fallit de tornar a la monarquia, el 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República Espanyola. El 9 de desembre d’aquell mateix any s’aprova la constitució de 1931 que sobreviurà en territori espanyol fins al final de la guerra i a l’exili fins al 1977. En aquest text es deia que Espanya era una república democràtica de treballadors de tota mena. Reconeixia tots els drets individuals, tot i que el de la propietat, en cas de riquesa, podia ser expropiat en benefici de la comunitat. La dona per primer cop era igual que l’home, hi havia sufragi universal directe i secret, justícia gratuïta, no hi havia cap religió oficial i l’estat volia eliminar tota ajuda a qualsevol orde religiós. Els debats a Madrid i Barcelona per integrar Catalunya i tancar “el caso catalan” es va acabar declarant que l’estat era integral i tots els municipis i regions podien tenir la seva autonomia. Els estatuts d’autonomia de Catalunya i el País Basc es van aprovar l’any 1932 i el 1936 respectivament. Inicialment les dones no van poder votar l’any 31 quan van guanyar les forces d’esquerra, però sí que ho van poder fer a partir de l’any 1933.
El text vigent
Amb la fi del franquisme després de la mort del dictador Franco, el 6 de desembre de 1978 es va ratificar per referèndum la Constitució Espanyola de 1978 que encara segueix vigent. En aquesta carta magna, Espanya es presenta com un estat social i democràtic de dret de sobirania popular i s’estableix la monarquia parlamentària com a forma de govern. El rei és el cap de l’estat, tot i que les seves funcions són simbòliques i no té poder de decisió efectiu. El text estableix una organització territorial basada en l’autonomia de municipis, províncies i comunitats autònomes, per tant es defineix Espanya com un estat autonòmic però unitari format per diferents regions que s’han de regir entre elles pel principi de solidaritat. El 18 de setembre de 1979 es va promulgar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va estar vigent fins a l’any 2006 quan el poble català, via referèndum, va renovar el text del 79.
Com hem vist, l’estat espanyol des dels inicis del constitucionalisme a Espanya l’any 1812, ha tingut 7 constitucions diferents i algunes més que no es van aprovar o que es van quedar pel camí. El text constitucional que regeix els drets i deures dels espanyols ha anat variant al llarg dels anys segons la situació política i econòmica del país i s’ha anat modernitzant i adaptant-se als nous temps amb excepcions, ja que, si comparem el text del 1979 amb el del 1931, veurem que la constitució republicana era molt més avançada que la vigent.
Un cop vist això, la gran pregunta ara és saber quina serà la vuitena constitució espanyola o si Catalunya serà independent i tindrà constitució pròpia. Ara mateix no ho podem respondre, però de ben segur que d’aquí a uns anys podrem escriure un Tot Història per explicar-ho.
San Marino primer estat constitucional
Encara avui són molts els que pensen que la primera constitució escrita, i encara vigent, de la història és la dels Estats Units de 1787, però no és així. El primer estat que va tenir una constitució escrita i que encara perdura fins als nostres dies, va ser la república de San Marino. Aquest estat europeu, un dels països més petits del món, es regeix pel “leges marini republicae sancti statutae” des de l’any 1600 que es va redactar el text. Aquest primer text constitucional recull tota una sèrie de lleis, algunes medievals, que encara regeixen el país avui dia.
Constitucions Catalanes
Si San Marino és el primer estat constitucional de la història, Catalunya va ser el primer estat a tenir constitució, va ser l’any 1283 sota el regnat de Pere el Gran. Les constitucions de Catalunya eren les lleis proposades pel Comte de Barcelona que no podien entrar en vigor sense l’aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya. Era tota una restricció del poder del monarca que mai abans s’havia donat a Europa. Les constitucions catalanes van ser abolides pel Decret de Nova Planta de Felip V l’any 1714 després que el borbó absolutista guanyés la Guerra de Successió.
