A l’anterior número del Tot Història vam parlar de la revolució industrial a Mataró i de tot el seguit de canvis que va portar aquest fenomen a casa nostra. Doncs bé, en aquest número ens centrarem en una de les conseqüències d’aquesta revolució industrial: l’aparició de la classe obrera. Alguns dels obrers que van treballar a la segona meitat del segle XIX a les fàbriques instal·lades a Mataró venien d’altres poblacions de la comarca, altres eren petits propietaris pagesos i jornalers que es quedaren sense terres, i altres eren petits artesans que es van quedar sense feina en no poder competir amb el preu dels productes manufacturats de les noves fàbriques.
A principis del segle XIX, Mataró era una ciutat oberta al mar i que vivia del comerç marítim i de l’exportació del seus productes agrícoles, sobretot de la vinya. Una ciutat molt diferent a la que trobem a finals de segle, la Mataró industrial. A partir dels anys 50 la ciutat començarà un procés d’industrialització que continuarà fins el segle següent i que canviarà la vida dels mataronins. Amb la constitució de 1837, de caràcter liberal, s’acaba el procés de reformar la monarquia espanyola que havia començat l’any 1812 amb la Constitució de Cadis. Aquesta nova constitució va introduir a Espanya la monarquia constitucional i una sèrie de lleis econòmiques liberals que van ajudar a la implantació del mode de producció industrial i del capitalisme.Tot i aquests canvis polítics i la fi de l’antic règim, els nobles van continuar ostentant la majoria de càrrecs polítics que ara compartiran amb la nova classe dirigent, la burgesia. L’any 1837, la constitució establia el sufragi censatari, això va fer que només un 5% de la societat espanyola votés, ja que només podien votar els homes que paguessin a hisenda impostos per un valor de 200 rals. Més tard s’establirà el sufragi universal masculí però, tot i això, els dos grans partits estatals, liberals i conservadors s’aniran alternant al poder fins a finals de segle.
El canvi de model econòmic sí que va portar conseqüències a curt termini. Aquí a casa nostra es va engegar el procés industrial i les fàbriques van substituir els tallers artesanals i els negocis familiars. Artesans i aprenents, en no poder competir amb la producció fabril, van passar a ser treballadors assalariats dels nous grans centres de producció, les fàbriques.Creixement de la població
Però aquests no van ser els únics que van anar a treballar a les fàbriques. Molts altres van venir de les zones rurals de la ciutat i de la comarca abandonant el camp per venir a viure i treballar a la ciutat. Eren camperols i petits propietaris que s’havien quedat sense terres. Les causes eren diverses. Per exemple, amb la pèrdua de colònies d’ultramar el comerç de la vinya i d’aiguardents van minvar, també l’augment dels impostos feia que cada cop fos més costós mantenir unes terres i més quan les inclemències del temps i les plagues atacaven amb força.
Conflicte ciutat - campA Mataró, amb l’arribada dels vapors i les xemeneies, molt pagesos van atribuir al fum emès per les fàbriques com la causa de la propagació de la plaga del rovell (oidium) durant els anys 1850-70, que va atacar al conreu de la vinya. A més la mecanització de forma incipient també va arribar al camp i els jornalers, de mica en mica, aniran sent substituïts per màquines. Totes aquestes penúries que es vivien al camp van fer que moltes famílies arribessin a Mataró en busca de feina i d’unes millors condicions de vida. A més, la fàbrica podia donar feina a tots els membres de la família, pare, mare, fills i, fins i tot, avis.Però com veurem, la vida urbana no serà un destí daurat, i fins i tot en alguns aspectes, com en l’alimentació o les epidèmies, era pitjor viure a la ciutat. Tota aquesta gent vinguda de fora farà que la població de Mataró creixi.Precarietat laboral
Per fer aquesta petita ullada de com era la vida d’un obrer mataroní a la segona meitat del segle XIX, començarem per parlar de les fàbriques, el lloc on hi passaven més hores. L’horari de feina era d’entre 10 i 12 hores diàries de dilluns a dissabte. Els treballadors veien al propietari de la fàbrica com l’amo, terme heretat de temps passats. L’amo habitualment no estava a la fàbrica, ja que deixava aquesta en mans d’un director general. Per sota d’aquest hi havia els majordoms o encarregats que eren els que tenien més mala fama i els que eren més mal vistos pels obrers, ja que eren els que imposaven els càstigs i sancions als treballadors i els qui controlaven el procés de producció.Els contractes dels obrers, la majoria de vegades, eren verbals i cobraven a preu fet o a jornals segons la producció que feia cada treballador o als dies treballats. Això feia que els treballadors, en cas de malaltia o d’absència, no cobressin. Els salaris anaven d’acord amb el tipus de treball que es feia, valorant-se l’habilitat per sobre de la força. Per això molts empresaris van començar a contractar dones i nens. Aquests tenien les mans més petites i podien fer treballs més minuciosos, a més cobraven menys i eren més dòcils que els homes. La precarietat laboral era evident, i els accidents i les morts a les fàbriques estaven a l’ordre del dia. A més, la falta de ventilació a les fàbriques, les altes temperatures i la inhalació de fums, provocaven moltes malalties respiratòries que els obrers portaven a casa acabant molts cops amb la vida dels més petits.
Manca d’higiene i alimentació
A casa les condicions de vida no eren molt millors. Els obrers acostumaven a viure en plantes baixes amb molta humitat, on hi vivien famílies molt nombroses o, fins i tot, diverses famílies en espais molt reduïts. A més, en els patis de les cases molts hi tenien animals que molts cops també eren portadors de malalties. Com que els sous dels obrers eren baixos -el sou d’un obrer d’una fàbrica tèxtil a Mataró podia anar de les 15 a les 27 pessetes setmanals-, l’alimentació d’aquests tampoc era gaire bona. Els àpats eren monòtons i repetitius, acostumaven a ser sopes, llegums, bacallà, arengades, cansalada, pa i vi. Durant aquesta segona meitat del segle XIX la mortalitat infantil a Mataró era molt elevada, sobretot en el primer any de vida dels nadons. Amb la incorporació laboral de la dona a la fàbrica, aquesta abandonava la llar i els més petits es quedaven sense les propietats de la llet materna. A més, el fet que la dona treballés dotze hores a la fàbrica feia que la natalitat tampoc fos molt elevada.Totes aquestes males condicions laborals i de vida de la classe obrera van fer que els obrers comencessin a agrupar-se en associacions, cooperatives i sindicats per combatre les desigualtats i les injustícies que patien. A finals d’aquest segle, el socialisme va arrelar amb força a casa nostra. Així, per exemple, l’any 1886, Pablo Iglesias, fundador del PSOE va assistir a un debat polític a Mataró que el va enfrontar al polític local del Partit Federal, Antoni Franquesa i Sivilla. L’any 1888 s’inaugura la seu de la UGT a Mataró. Amb el canvi de segle l’anarcosindicalisme agafarà força a casa nostra i la CNT acabarà sent el sindicat majoritari a Mataró.
Alt analfabetismeUn altre dels problemes de la classe obrera, i de la societat mataronina d’aleshores, era l’alt index d’analfabetisme. Segons l’historiador local Joaquim Llovet, a finals del segle XIX el 56% de la població de Mataró era analfabeta. El fet que molts nens comencessin a treballar des de ben petits feia que haguessin de deixar d’anar a l’escola. En el cas de les nenes, l’index d’analfabetisme era encara més elevat, ja que en aquella època eren educades per quedar-se a casa i ocupar-se de les feines domèstiques i dels fills. I això que en aquella època Mataró disposava de diverses escoles públiques i privades. Durant aquest anys apareixeran associacions com l’Ateneu Mataronès que ensenyarà a llegir i a escriure els obrers. Les classes es feien a les nits quan els treballadors plegaven de les fàbriques. Malgrat aquest intent d’ateneus i altres associacions, més de la meitat de la població de la ciutat a principis del segle XX era analfabeta.
L’altra cara de la monedaMentre que la classe obrera malvivia en cases petites, humides i fosques, molts dels amos de les fàbriques s’enriquien i cada cop tenien més poder econòmic, social i polític. És durant la segona meitat de segle XIX que apareix el modernisme. Un moviment artístic urbà i burgès, ja que els grans artistes modernistes com Antoni Gaudí o el mataroní Puig i Cadafalch treballaven per a les gran famílies de l’època que actuaven com a mecenes. La burgesia volia mostrar a tothom l’esplendor econòmic que vivia, i la millor manera de fer-ho era amb la construcció de grans edificis (cases, segones residències, jardins i fins i tot fàbriques). Aquí a Mataró l’exemple més clar d’això és la casa Coll i Regàs de Puig i Cadafalch (1897), propietat de l’empresari tèxtil Joaquím Coll i Regas. Altres edificis modernistes a Mataró d’aquesta època de Puig i Cadafalch són la botiga la Confianza (1896) i el mercat del rengle de la Plaça Gran (1893).
