1976. L’escola de Karate Cervantes iniciava la seva activitat. Un projecte nou, d’arts marcials s’instal·lava a la ciutat. 36 anys després, continua viva. Ja consolidat, un dels centres on s’imparteix Karate-Do de més prestigi de Catalunya, ens obre les seves portes per descobrir el passat, el present i el futur de l’escola, però també per reflexionar al voltant d’un món sovint llunyà i desconegut.
"L’escola és com una família i té les portes obertes sempre i per a tothom”. Félix J. Carcasona, propietari i impulsor de l’escola Cervantes així ho creu. Construir una comunitat d’aquestes característiques, però, no es fa de la nit al dia, sinó que comporta anys. En un espai tranquil, serè i aliè al soroll de la ciutat que s’estén a l’exterior, a l’escola Cervantes s’hi aprèn i s’hi viu. De fet, no és difícil comprovar-ho a partir del moment en què Carcasona assegura que “quan neix una criatura d’un dels membres del club, es tracta gairebé d’una festa familiar”.
Passat i present
A finals de la dècada dels anys 70, els gimnasos dedicats a les arts marcials van començar a proliferar d’una manera insòlita. Al gener del 76, precisament, l’escola Cervantes va engegar el seu projecte, aleshores amb un espai dedicat al Karate i un altre al Fitness, avui ja desaparegut. Per celebrar-ne l’obertura, es va organitzar una exhibició amb el professor Yoshi Hirota, qui influiria directament en el futur del centre de Mataró i n’assentaria les bases al costat de Carcasona, aleshores alumne seu.
Tanmateix, no va ser fins l’any 1980 quan Carcasona en va agafar les regnes i el va convertir en el que és ara, segons explica: “ha estat la universitat del Karate al Maresme a nivell de Girona i Barcelona”. I és que el projecte que van engegar conjuntament el japonès i el català ha donat fruits perquè s’hi han format més de 2.000 alumnes, d’entre els quals n’hi ha més de 50 que han assolit el cinturó negre, el nivell més alt. Actualment, la principal característica d’aquesta escola és la seva transversalitat, la seva capacitat per retenir totes les generacions d’una família. Per aquest motiu, Carcasona matisa que “em puc trobar que tinc el nét a la primera classe, la mare a la segona i l’avi a la darrera” i que, per tant, “aquí a l’escola hi ha des d’un nen de cinc anys fins a un home de 75”. Carcasona considera que aquesta és la clau per mantenir viu el centre i això es deu, principalment, a la varietat de cursos i edats als quals s’ensenya el Karate, encara que també a la varietat d’alumnes: “amb aproximadament 100 alumnes, en tenim de tot tipus, des de dones que volen defensar-se fins a porters de discoteca passant per Mossos d’Esquadra o escortes”. Dues vessants
De la diversitat de perfils és, precisament, d’on sorgeixen també les dues vessants que es desenvolupen a l’escola Cervantes: l’esportiva i la tradicional. Carcasona explica que “l’ensenyança tradicional consisteix en aprendre tècniques karatekes, així com el perquè existeixen i quina és la seva història” mentre que l’esportiva “busca la competició i arribar el més amunt possible igual que qualsevol altra disciplina”. La joventut, com és fàcil d’imaginar, es decanta cap a la pràctica competitiva o merament de combat: “al començament vénen per lluitar, tot i que mica en mica entenen que el Karate és un món més complex amb història i característiques pròpies”.
Així, amb el pas dels anys, evidentment, la vessant esportiva o lúdica es deixa enrere per endinsar-se, més detingudament, en la tradicional, que busca un coneixement més profund del Karate, acollint també característiques culturals i històriques. Una sèrie d’ítems que, a nivell social, són desconeguts i que dins del món karateka, cal potenciar encara.
En sabem prou?“Hem de pujar el nivell cultural de la gent que fa Karate”. Contundent i rotund. Carcasona està convençut que encara queda molt camí a recórrer en terres catalanes per inculcar la cultura que envolta el món de les arts marcials en general i del Karate en particular perquè “després del futbol i del bàsquet, el Karate és l’esport que més llicències té a Espanya”. Sense ser un esport reconegut olímpicament – ho és el Taekwondo, una disciplina similar – i sense ser mediàtic, el mestre confia en el sistema educatiu per tal d’augmentar-ne el coneixement: “durant molt temps hem impartit classes de Karate a diferents escoles de Mataró, però caldria fer-ho també a nivell universitari aprofitant el TecnoCampus”.Ara bé, si hi ha una via explotada per donar a conèixer el Karate, més enllà de l’educativa, és la del cinema. De fet, no cal anar gaire lluny per recordar títols com ‘Muerte en Bangkok’ o ‘Kung-Fu’ o estrelles del setè art com són Bruce Lee. El cinema acostuma a crear líders, exemples a seguir amb qui la societat s’emmiralla i a través dels quals, per exemple, es pot donar un augment per l’interès en àmbits com el tractat.Més que esport“L’últim objectiu de l’art del Karate no resideix en la victòria o en la derrota, sinó en el perfeccionament del caràcter dels seus participants”. Aquest refrany reflecteix molt bé el que Carcasona creu que el Karate és, en essència: “és una forma de viure”. Afegeix que “al Japó és una manera d’entendre la vida i aquí hauria de ser així també perquè el Karate comporta manies alimentàries, d’autocontrol, però també aprendre a donar valor a altres coses”. És en definitiva, una manera d’entendre el món, de viure-hi i d’aprendre’n.
