A finals del segle XVIII i a principis del segle XIX el comerç amb Amèrica era cada cop més fluid i les noves oportunitats que oferia el nou continent no van passar desapercebudes per molts catalans intrèpids i aventurers que van travessar l’Atlàntic i van marxar “a fer les amèriques”. Aquests emigrants són els que anomenem “indians” o “americanos”. La majoria d’ells eren joves emprenedors de famílies benestants que van marxar a Cuba, Mèxic i altres països americans a fer fortuna. Altres eren fills de pagesos, artesans i de classe mitjana que van agafar un vaixell en busca de les oportunitats que se’ls hi negaven en el vell continent europeu.
Des que l’any 1493 Colom va fer el segon viatge al nou continent, la relació comercial entre els nous territoris i la corona espanyola va ser constant i pròspera. Amèrica produïa cotó, cafè, cacau, blat de moro, fusta, tabac, sucre, patates i altres primeres matèries que viatjaven cap a Europa. Un cop descarregaven les naus en els principals ports europeus, se’n tornaven cap a Amèrica amb productes manufacturats, teixits, roba, sabates i esclaus que recollien del nord d’Àfrica quan anaven de camí cap als principals ports americans. Aquests esclaus eren els que treballaven de sol a sol a les plantacions americanes d’on sorgien les primeres matèries que eren enviades cap a Europa.
Fins l’any 1778 que el rei Carles III va promulgar el decret de Lliure Comerç amb Amèrica, només dos ports espanyols, primer Sevilla i després Cadis, podien comerciar amb el continent americà. Però amb el nou decret fins a tretze ports espanyols van obtenir el permís per comerciar amb el nou continent. Això va fer que des de la costa catalana salpessin molts vaixells. Primer van sortir del port de la capital catalana i del port d’Alfacs de Sant Carles de la Ràpita però ràpidament s’hi van afegir embarcacions que sortien de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Mataró, Arenys de Mar, Tossa, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols.Acumular fortuna i tornar a casa Aquestes embarcacions catalanes plenes d’aventurers atracaven en els principals ports americans com Veracruz, l’Havana, Puerto Rico, Buenos Aires, Maracaibo, Montevideo, Lima o Cartagena d’Índies. Els indians viatjaven a Amèrica per fer-se càrrec de grans plantacions cafeteres, de cotó o altres conreus, de grans ramats o es dedicaven a la venda a l’engròs de productes entre Amèrica i Europa. Aquests eren els que viatjaven amb les esquenes cobertes i ja tenien grans fortunes aquí a Catalunya, però els emigrants de classes més populars s’havien d’espavilar com podien i encara que en coneixem ben pocs casos, alguns d’ells van arribar a fer fortuna.
L’objectiu dels “indians” o “americanos” era ben simple, es tractava de marxar a un nou continent on hi havia més oportunitats per fer negocis, on els impostos eren inferiors, on l’autoritat de la corona moltes vegades no hi arribava o era inexistent i la mà d’obra era molt més barata, ja que la majoria de cops era esclava. Un cop aquests joves havien fet fortuna, havien envellit i s’havien casat amb alguna pubilla catalana adinerada o alguna criolla benestant, els “indians” tornaven a les seves poblacions d’origen on es construïen grans cases d’estil colonial que servien per demostrar a tot el poble la sort que havien tingut. Molta d’aquesta riquesa generada a Amèrica repercutia a les poblacions catalanes que veien com els fills pròdigs tornaven a casa amb les butxaques plenes i reinvertien els seus diners en l’economia local, ja fos muntant les primers fàbriques, botigues o edificis públics com hospitals o escoles.
A més, molts d’aquests indians, en tornar, van fer de mecenes de pintors, arquitectes i escriptors que anys més tard engegarien el modernisme català.Aquests eren els catalans que van fer les amèriques i que van triomfar, altres no van tenir tanta sort i van fracassar.
El cas mataroní En el cas de la nostra ciutat, sens dubte l’indià més famós va ser Miquel Biada i Bunyol, que va ser el promotor de la primera línia de ferrocarril de la Península Ibèrica que unia Barcelona i Mataró.
Miquel Biada va néixer a Mataró l’any 1789, després d’estudiar nàutica a l’escola marítima d’Arenys de Mar i viure les atrocitats de la Guerra del Francès, amb només dinou anys d’edat va marxar a fer les amèriques. La seva primera parada va ser a Maracaibo (Veneçuela), allà es dedicà a fer d’armador i comerciant. Sembla ser que no li van anar gaire bé les coses i que, fins i tot, es va arruïnar després de combatre a la guerra d’independència del país americà en el bàndol monàrquic.
Entremig va tornar a Mataró, on es va casar l’any 1815. L’any 1820, ja un altre cop a Maracaibo, decidí marxar a l’Havana (Cuba), país al que van anar molts catalans a fer fortuna i on va ser testimoni de primera línia de la construcció de la línia de ferrocarril de l’illa. Aquí el mataroní va fer fortuna gràcies a la seva explotació agrícola i al comerç i transport de mercaderies.
Arriba capital anglès L’any 1837 s’inaugura el ferrocarril cubà i tres anys després Miquel Biada torna a la seva Mataró natal per portar-hi el tren. Després d’associar-se amb Josep Maria Roca i no trobar suport de les administracions d’aquí, va aconseguir capital anglès i va fer venir enginyers anglesos perquè tracessin i construïssin la primera línia de ferrocarril de la Península Ibèrica que anava de Barcelona a Mataró. Aquest va ser el desè projecte de ferrocarril al món.
Després de posar sobre la taula diferents opcions, es va decidir construir les vies del tren paral·leles al mar, ja que era l’opció més econòmica. El recorregut de la línia tenia una longitud de 28.4 quilòmetres i un ample d’1,67 metres. El tren parava a les estacions de Mataró, Vilassar, Premià, Masnou, Montgat, Badalona i Barcelona.El dia 28 d’octubre de 1848 es va inaugurar el primer tren de la península, la locomotora que va fer aquest viatge s’anomenava Mataró, actualment podem trobar una reproducció d’ella al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Durant els primers anys, el tren s’omplia cada dia i fins tot hi havia gent que viatjava a sobre dels vagons, al sostre.El tren impulsa la indústria
L’arribada d’aquest nou mitjà de transport va ser un impuls pel creixement econòmic de Mataró, ciutat que estava immersa dins d’un procés d’industrialització. Per exemple, l’any 1839 ja trobem la primera fàbrica de Mataró moguda per vapor: el “Vapor Gordils i Dalmau”. És també en aquests anys que es dóna el gran impuls a la indústria tèxtil mataronina que anys més tard serà el gran motor econòmic de la ciutat. Un cop més, la posició de Mataró arran de mar havia d’afavorir la població, ja que per via marítima arribava el carbó que havia de fer funcionar tota la indústria.
Però amb l’arribada del tren, el carbó i les mercaderies ja podien arribar i sortir per mar i terra, i això va fer que moltes fàbriques i magatzems s’instal·lessin a baix a mar per estar més a prop de la zona de descàrrega de carbó. La industrialització, l’arribada de noves tecnologies i formes de treball va fer que molts tallers artesanals tanquessin i que sorgís el proletariat, una nova classe social que va treballar en condicions extremes a les fàbriques.
Molts mataronins es van oposar a l’arribada del trenL’arribada del ferrocarril a Mataró no va ser gens fàcil. Primer de tot perquè el projecte de Miquel Biada no va tenir gens de suport econòmic públic i es va haver de buscar capital privat. Però un cop es va solucionar aquest problema, el ferrocarril va topar amb l’opinió d’una part de la població mataronina que no veia amb bons ulls l’arribada del tren. Els treballadors de les drassanes de Mataró deien que la via del tren dividia la ciutat i que la seva activitat marítima es veuria afectada. Després hi havia qui deia que el fum de la locomotora provocaria malalties en els passatgers i que les espurnes del tren podrien provocar incendis. La construcció de les vies tampoc va ser fàcil, les obres van patir sabotatges i tot el que es construïa de dia es destruïa de nit. Això va provocar que la companyia encarregada de portar el tren hagués de vigilar de nit les obres, i que fins i tot el mateix Miquel Biada fes guàrdia de matinada.
Miquel Biada no va poder veure el seu projecte en vidaEl dia de Sant Simó de 1848 s’inaugurà el tren. L’esdeveniment va aixecar una gran expectació popular, però malauradament l’impulsor del projecte, Miquel Biada havia mort mesos abans a causa d’una pneumònia. L’estació de Mataró estava situada al final del carrer Sant Agustí, el trajecte entre Mataró i Barcelona tenia una durada de 40 o 45 minuts, molt semblant al que es tarda actualment. Hem de dir que abans de l’arribada del tren, Mataró i Barcelona estaven unides per un servei de diligència insegur pels atracaments i que tenia una durada de tres hores. En aquella època els trens no tenien finestres de vidre ni cortines i això feia que la gent dels primers vagons respirés el fum que tirava la locomotora de vapor. Tot i això, i que el bitllet de tren costava tres pessetes, un preu molt elevat per a l’època, els mataronins i la resta de ciutadans de la comarca omplien els vagons dels sis trens diaris que feien el trajecte Mataró-Barcelona.
