L’Aina, en Marc i l’Alba no arriben als 30 anys ni de bon tros. Tots tres tenen estudis i tots tenen ganes de treballar. L’atur juvenil a Espanya sobrepassa el 50 per cent. Però, a dia d’avui són molts els joves que, per “oportunitat o per necessitat”, cerquen nous horitzons fora de les fronteres del nostre país. Per què marxen? Quines conseqüències pot tenir pel nostre futur?
L’Aina Ros té 26 anys i té una carrera universitària i deu anys d’experiència professional. Al febrer, però, es va quedar a l’atur i ara és a la recerca d’una oferta laboral als països nòrdics. Amb l’ajuda de Sabàtica, una empresa mataronina que gestiona demandes de voluntariat, cursos d’idiomes i programes laborals, l’Aina i la seva parella tenen intenció de marxar un any dins un programa de pràctiques remunerades al sector hoteler: “no havia pensat mai a marxar i ara no tinc feina, però tinc il·lusió”. Meritxell Morera, directora fundadora de Sabàtica, assegura que “entre un 50 i un 60 per cent de les gestions que duem a terme estan vinculades amb persones d’entre 23 i 35 anys”, que, a més a més, “solen ser gent que no s’ho hagués plantejat mai i ara ho veuen com una sortida”. L’Aina, malgrat haver perdut la feina, assegura que la il·lusió és el que l’empeny a marxar. “Marxem a treballar a un sector el qual no coneixem, però ens hem d’arriscar perquè aquí no tinc previsió de trobar feina”, diu. A més a més, afegeix que “si no ho fem ara no ho farem mai. Tenim la intenció de tornar a Mataró i d’establir-nos-hi, però creiem que ara és un bon moment per sortir a descobrir i a créixer tant personal com professionalment”.
CanvisDes de Sabàtica, Morera exemplifica certs canvis, que associa a la crisi econòmica: “el perfil ha canviat. Aquells qui marxen estan molt més ben formats que ara fa dos anys”. Alhora, Morera explica que “si abans et demanaven un curs d’idioma, un voluntariat o unes vacances alternatives, ara mateix el 90 per cent de les demandes són per formar part de programes remunerats”. L’Alba Roca té 23 anys, estudia Arquitectura i, després de tornar d’un Erasmus d’un any a Noruega, veu complicat establir-se al nostre país per treballar. “Vaig marxar perquè volia tenir una segona visió del que és l’arquitectura, com s’ensenyava, veure quina mentalitat tenien a l’hora de projectar, i així poder adquirir nous coneixements”, detalla l’Alba. L’Erasmus ha suposat, doncs, l’avantsala d’un projecte vital probablement molt més ambiciós i lluny de terres catalanes: “vull anar a fer pràctiques i un màster a l’estranger, el més destacat és que en el temps que fa que estudio arquitectura aquí no he estat en cap despatx, i les previsions són quasi nul·les de fer-ho”.
Les xifres actuals parlen soles. Més de 40.000 espanyols van marxar a l’estranger entre el gener i el juny del 2012 segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. És una xifra que va in crescendo des que va esclatar la crisi el 2008, i que ha desembocat en un saldo migratori negatiu que també ha augmentat de forma paral·lela a la situació econòmica. Estel Paloma, professora d’Economia de l’Empresa a l’escola Pia Santa Anna, vincula l’emigració a la crisi, però sense aïllar-la com a únic motiu: “la crisi ha dut molta gent a veure-ho com una sortida alternativa”, al que afegeix que, “amb un 51 per cent d’atur juvenil, hi haurà molta gent que haurà de plantejar-se marxar”.
Nous horitzons
Tot i les previsions, Paloma considera que “hi pot haver qui marxi per oportunitat o per necessitat”. Les noves generacions han estat capaces d’obrir nous camins i actualment, “és vital que aquests joves visquin a l’estranger temporalment perquè durant quaranta anys hem cregut que el nostre país era el millor”, explica Paloma. Tot i així, també reconeix que hi ha sectors que “emigren per necessitat, perquè la terra on viuen no ha pogut brindar-los allò que necessiten per tirar endavant”. En Marc Rodríguez té 23 anys i des de fa un mes viu a la Xina, on està cursant el darrer curs de Traducció i Interpretació amb la voluntat de tornar a Mataró, però sense tancar-se les portes a un futur a l’estranger: “m’agradaria dedicar-me a alguna cosa relacionada amb la mediació cultural o amb la traducció audiovisual, però si em surt una feina, encara que sigui a 9.000 quilòmetres de casa, l’agafaré. Sense fer res no em quedo”. En Marc va començar a estudiar xinès a la Universitat Autònoma de Barcelona perquè veu en aquesta llengua una porta per obrir i malgrat que l’apassiona, opina que “és una autèntica llàstima que durant tants anys ens hagin animat a formar-nos per tenir una bona feina, però la realitat és que molts joves molt ben formats no tenen més remei que marxar”.
Positivisme
Haver d’establir-se a l’estranger no té perquè comportar conseqüències negatives a llarg termini. Paloma creu que “podem mirar-ho positivament i considerar que molta gent ben formada pot acabar tornant al país d’origen i enriquir-lo amb l’experiència viscuda a l’estranger”. L’anomenada ‘fuga de cervells’, molt freqüent a la comunitat científica, n’és un bon exemple, ja que “molts científics formats a Catalunya tornen a fer recerca a les universitats després d’haver estat investigant en centres pioners de la resta del món”. La possibilitat del no retorn
Sabàtica rep sol·licituds per fer estades de mesos o d’un any. Tot i que no són majoria, Morera afirma que “cada cop més, hi ha persones que demanen allargar contractes”. I és que, de fet, la possibilitat del no retorn existeix. Paloma, però, es mostra escèptica: “enlloc es viu com aquí i si es queden, és perquè el procés d’adaptació ha estat molt exitós”. Tornin o no, tots ells viuen aquesta situació amb normalitat. La lliure circulació de persones fixada dins la Unió Europea gràcies a l’espai Schengen dota de molta mobilitat els ciutadans. Els fluxos migratoris són cada vegada més interessants d’estudiar i les xifres d’emigrants són un indicador que pot ajudar a conèixer les inquietuds de les persones.
Les dades144.000 mil catalans viuen a l’estranger. 40.625 espanyols van marxar durant el primer semestre de 2012.L’atur a Espanya frega el 25 per cent i a Catalunya, el 22.L’atur juvenil català és del 51 per cent.La fuga de cervells és un fenomen cada vegada més freqüent a la comunitat científica.
