Roser Tarragó i Marta Bach són dues joves mataronines que aquest estiu han tocat la glòria aconseguint la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Londres. Van començar a jugar a waterpolo amb 10 i 11 anys respectivament, amb 13 anys ja jugaven amb el primer equip, l’estiu passat es van proclamar campiones del món júnior i aquest estiu s’han doctorat aconseguint les primeres medalles olímpiques mataronines.
• Ja abans dels Jocs dèieu que volíeu medalla. Marta Bach: Més que un objectiu, era un somni. Havíem de ser realistes i vam anar als Jocs pensant que era la nostra primera participació i que anàvem a veure què passava.Roser Tarragó: Està clar que l’objectiu de la temporada era anar als Jocs, i un cop ja estàs allà i estàs competint penses en medalla.• Guanyar la Xina d’entrada us va donar moral per a tots els Jocs.R: Sí, guanyar de cinc a un equip tan gran com la Xina, i relativament fàcil com nosaltres ho vam fer, et dóna molta moral, i quan guanyes a un equip tan fort així, veus que pots guanyar a qualsevol equip.M: Sí, jo crec també que va ser la clau per veure que veníem d’un Preolímpic jugant d’una manera i que seguíem jugant al mateix nivell. I crec que vam veure que si jugàvem d’aquella manera podíem fer grans coses.• Us esperàveu ser primeres de grup?M: No, acabar primeres de grup no ens ho esperàvem, però un cop vam guanyar la Xina i després vam empatar amb Estats Units després de remuntar el partit, l’equip es va veure capaç d’acabar en primer lloc i vam dir: hem d’acabar primeres, perquè així en teoria sempre et toca un rival més assequible a quarts de final.R: Sí, jo crec que vam pensar en acabar primeres de grup quan vam empatar amb Estats Units després d’anar perdent de tres gols. Perquè, a veure, guanyar la Xina està molt bé, però empatar amb Estats Units i fer-ho remuntant tres gols té molt més mèrit i et dóna molta moral.
• En quin moment vau veure que teníeu a tocar les medalles?
M: Jo crec que quan vam guanyar Hongria a semifinals, quan passes de quarts ho veus a prop, però com que no vam jugar gaire bé aquell partit, estàvem contentes, però no ens havien sortit les coses com nosaltres volíem.R: Sí, jo crec també que va ser després de semifinals, després de guanyar Hongria i després de fer aquell magnífic partit dius: ja està, ja ho tenim!• La semifinal davant Hongria és el partit que recordeu amb més il·lusió perquè és on vàreu tenir més protagonisme?M: Sí, sens dubte, jo és en el que més he gaudit jugant.R: Sí, perquè crec que és el partit on més vam jugar totes i on totes vam fer el que tocava tant en atac com en defensa i per això el recordo especialment.• Què creieu que us va faltar a la final?M: Moltes finals, que és el que portaven a sobre elles, però bé, era la primera.R: Sí, això, que havien jugat moltes més finals abans que nosaltres, i segurament la seva experiència va fer que ens estudiessin molt millor elles a nosaltres que nosaltres a elles. Nosaltres no vam saber estudiar Estats Units.• Després de perdre la final se us va veure tocades, però després, al podi, us va canviar la cara, éreu conscients que havíeu aconseguit la primera medalla del waterpolo femení espanyol?M: Només acabar el partit no érem conscients de res d’això i estàvem més fotudes que les australianes, però amb diferència. Però bé, al cap d’una estona arribes al vestuari i penses en aquesta medalla de plata i tal i et vas animant.R: I et vas adonant del que veritablement has fet i que és molt gran i que ara has de pujar al podi i rebre una medalla olímpica. Però bé, en aquells moments no ets conscient del què has aconseguit, bé jo crec que encara no som conscients i que d’aquí un temps ho recordarem i pensarem: carai, el que hem aconseguit!• Què vau sentir quan us van penjar la medalla al coll?M: Jo estava molt contenta i penses en tot el que has treballat per arribar fins aquí.R: Sí, jo estava molt feliç i veus que tots els mesos que has estat entrenant han tingut recompensa.
• En aquell moment us vau recordar d’algú?M: D’algú..., bé, sí, de la família que tenies a la grada, del meu germà que el tenia gairebé a tocar i dels meus pares que els tenia a la grada gran.R: Jo també de la família, no només de la que tenia allà, sinó també de la que tenia aquí a Mataró.• De la medalla quin mèrit té el seleccionador Miki Oca?M: En Miki... jo crec que el que ha sabut fer millor és formar un grup, un grup que va començar molt dispers, bé, encara que hi ha un bloc important i gran del Sabadell, però no per això s’han fet diferències i ha fet que tothom sàpiga el que ha de fer dins de l’aigua en tot moment i crec que és això el que ha fet que siguem una pinya.R: Jo crec que el millor que té és el que transmet. En Miki sap transmetre molt bé, ell ha viscut moltes finals i quan explica una de les coses que ha viscut sembla que ho estiguis vivint tu mateixa. Nosaltres vam veure aquest reportatge que va fer TV3 d’Aigua Infern i Cel i el vam veure totes juntes amb ell i li veus la cara quan acaba i durant el reportatge i t’expliques les coses i transmet moltíssim i veus el que es pot fer amb esforç.• Abans de les semis amb Hongria us va passar un vídeo de motivació amb missatges d’amics i familiars, us ho esperàveu?M: Alguna cosa sabíem que hi havia, però no que era això, era un moment per treure-ho tot i anar a pel partit.R: Sí, va ser molt emotiu el vídeo i crec que va servir per treure’ns els nervis i adonar-nos de tot el recolzament que teníem.
• Què és això de viure a la Vila Olímpica d’on tothom en parla meravelles?M: És una ciutat 100% d’esportistes, tu surts per allà i uns estan entrenant, altres estant corrent, passejant, és magnífic.R: Tu estàs en aquella ciutat i el de fora no existeix, és un lloc on qualsevol esportista voldria estar. És un lloc que no tenia res a veure amb Londres.• Us esperàveu la rebuda que vau tenir a l’aeroport, amb amics, gent del Centre Natació, els Capgrossos, l’Alcalde?M: La veritat és que no, bé, sabíem per twitter quan vam anar a Madrid que hi hauria alguna cosa, però no el que ens vam trobar. I quan vam veure el pilar doncs llagrimeta, és que jo sóc molt ploranera.R: Sabíem que hi hauria gent, amics, la família, però no et pots imaginar el què hi havia i jo com la Marta també llagrimeta quan vaig veure el castell. • Després de la medalla de plata aconseguida a Londres quan aneu per Mataró la gent us para o us miren més?M: A mi m’ha felicitat gent que no conec, bé quan vas a plaça la gent que et coneix et diu alguna cosa, com jo dic el centre de Mataró és com un poble que es coneix tothom, però l’altre dia pujant d’aquí la piscina un home em va dir felicitats per la medalla, i jo, gràcies, gràcies.R: A mi l’altre dia em va felicitar la caixera del supermercat de davant de casa meva i la veritat és que fa il·lusió.• Aquesta medalla olímpica pot servir per potenciar el waterpolo femení?R: Jo crec que d’aquí quinze dies ja no se'n recordarà ningú de nosaltres, però d’aquí a un any a Barcelona en els mundials potser ve més gent a veure’ns. En altres països el waterpolo és com el futbol aquí, però a casa nostra no és així i hem de conviure amb això.M: Suposo que pujarà una mica la popularitat del waterpolo femení, però més el de la selecció que no el d’equip.• Mundial júnior, plata olímpica i ara a què més podeu optar?M: Doncs ara intentar guanyar l’or a l’europeu júnior que juguem a Rússia, després els Mundials de Barcelona i anar de mica en mica.R: Bé, i aconseguir un títol amb el club que també estaria molt bé, però com ha dit la Marta hem d’anar de mica en mica, i ara toca pensar en l’europeu.• Competint a casa en els Mundials de Barcelona s’ha d’anar a per l’or, no?R: Jo crec que ha de ser l’or, crec que ara que ja ens hem de posat amb els grans, ens hem de mantenir amb elles i l’objectiu ha ser l’or, no només a Barcelona sinó a totes les competicions que anem.M: Si jo també crec que ara s’ha de lluitar per l’or.• Sou molt joves, suposo que d’aquí quatre anys us veieu als Jocs de Rio?M: Sí, ja ens ho diuen que aquests seran els nostres jocs, ara som molt joves i aquí els Jocs de Londres han estat els nostres primers jocs i han estat un premi, i benvingut. Però nosaltres volem estar a Rio perquè tindrem més de pes a l’equip, més minuts i podrem gaudir més.R: Sí, jo penso com la Marta que els propers Jocs Olímpics seran els nostres.• A nivell individual com valoreu el torneig que heu fet, esteu contentes o esperàveu més?M: Jo estic contenta, crec que els minuts que he tingut els he aprofitat i això és important. Després clar que m’agradaria tenir més minuts i jugar més, però toca el que toca, i si toca jugar dos minuts per partit doncs a jugar al màxim i a donar-ho tot.R: A mi també m’hagués agradat jugar més minuts, però és el que hi ha. Però estic contenta de com he jugat i del que he aportat a l’equip.
